L’Armani està de moda
La rivalitat entre el Milà i el Barça, que es juguen el lideratge (20.30 h, DAZN), sempre ha estat mítica
L’arribada de Giorgio Armani va retornar els italians al capdamunt d’Europa amb l’objectiu d’escriure pàgines glorioses com les copes d’Europa del 1987 i el 1988 de Meneghin i McAddoo
El Milà i el Barça reeditaran aquest vespre (20.30 h) la semifinal de l’Eurolliga del curs passat que es va decidir amb el tir guanyador de Higgins en el darrer segon. Però el que no s’ha tornat a reviure són aquells duels de finals dels vuitanta d’aquell equip italià que tothom coneixia pel Tracer o el Philips Milà. Ens hem de remuntar al 1936, quan Adolfo Bogoncelli va fundar l’entitat després d’estudiar a la Universitat d’Oxford. No va ser fins 30 anys després que va guanyar la primera copa d’Europa de la seva història. Haurien de passar 21 anys més per viure l’època daurada de l’entitat. L’arribada d’una llegenda de l’NBA com era Bob McAdoo (Sixers), màxim anotador de la lliga nord-americana, va revolucionar totalment els tifosi. Al seu costat, altres històrics com Riccardo Pittis, Ken Barlow o el nord-americà Mike D’Antoni, tots ells dirigits per Dan Peterson, van acabar de perfilar una plantilla amb el segell italià de Dino Meneghin. Va ser el curs 1986/1987 quan el Tracer Milà va superar el Maccabi Elite (71-69). El back-to-back europeu el repetiria tot i el canvi d’entrenador amb l’arribada de Franco Casalini superant una altra vegada al conjunt israelià per 90-84.
Dino Meneghin sempre recorda aquella època, quan jugaven contra un Barça que començava a consolidar la feina feta amb referents com Solozábal, Epi, Sibilio, Jiménez o Norris. La mateixa llegenda italiana recordava aquella època: “Recordo que Norris era molt gran i el cansament que suposava defensar-lo perquè li arribaven moltes pilotes. El Barça tenia alguna cosa especial i tenia una força interior.” Entre els últims jugadors que han passat per les files del Milà i després han anat al Barça hi trobem llegendes com Dejan Bodiroga, Gregor Fucka o l’últim, Gianluca Basile.
Mediolanum, l’escenari de l’èxit?
L’arribada el 2004 de Giorgio Armani va servir per retornar el Milà a l’elit del bàsquet europeu després d’estar uns anys en crisi. Tot i això, en el pallacanestro sempre els pavellons han estat petits, de 5.000 espectadors, però el Milà ha sempre ha estat en escenaris amb 10.000 espectadors. L’últim, el Mediolanum, amb capacitat per a 12.500 espectadors. El Milà ha estat el gran dominador de la història en el bàsquet italià, i amb el fitxatge de Messina i la recuperació de Nico Melli aspira a tot. A Itàlia, però sobretot a Europa, l’Armani està de moda.
