Sertaç Sanli està vivint al Barça el mateix procés que va haver d’experimentar en el seu primer curs a l’Efes (2018-2019), on va haver d’aprendre a conviure amb un grup de figures amb un rol secundari. El seu paper va quedar perfectament resumit en la final de l’Eurolliga del 2019 contra el CSKA, en què només va jugar 12 segons. Coneixent les seves limitacions va acceptar el repte de quedar-se en un dels transatlàntics de l’Eurolliga i finalment el premi va arribar la temporada passada. Ja com a titular, també en la final de l’Eurolliga, va anotar els vuit primers punts de l’equip. Cap al final va fer una altra cistella clau i un tap decisiu perquè el seu equip aixequés el trofeu. Amb aquest nou rol ja de center decisiu va arribar a l’estiu a Barcelona. Però les coses no estan sent fàcils.

Primer de tot es va trobar amb una lesió, un trencament al dit gros del peu esquerre, que va dificultar la seva incorporació a l’equip i l’adaptació a l’estil de Saras. El lituà ha acabat perdent la paciència més d’una vegada amb el turc, a qui s’està veient massa sovint fora de lloc. Això es tradueix en uns números pobres en l’Eurolliga (4,6 punts i 2,4 rebots) però amb la sensació que Sanli sempre acaba pagant els plats trencats, per errors propis i col·lectius, quan les coses van mal dades. Va passar dijous a la pista de l’Armani (75-70). Va ser un vist i no vist. Apareix de titular, se’n va a la banqueta sense problemes de faltes i Saras el deixa, ja no se’n recorda més, d’ell. Davies, Oriola i fins i tot Smits es van alternant en la posició de center. En la derrota a la pista del Maccabi va jugar set minuts i a Istanbul contra el Fenerbahçe vuit. En els dos casos, sense anotar i sobrepassat per la duresa dels interiors de l’equip rival. Calathes encara té problemes per trobar-lo en les continuacions, la seva gran especialitat, i no hi ha jugades dissenyades perquè el turc pugui tirar de tres alliberat, una altra de les seves especialitats.