laia palau
La llegenda incombustible
La base d’1,80 m ja era una referent del bàsquet femení, per la seva capacitat de lideratge, quan aquest diari veia la llum per primer cop
Té 12 podis internacionals, 14 lligues i 2 eurolligues al seu palmarès
Laia Palau (Barcelona, 1979) ja era una referència del bàsquet femení quan aquest diari veia la llum per primer cop, ara fa vint anys. Una base d’1,80 m amb una visió de joc privilegiada que la convertia, ja aleshores entre l’Universitari i la UB Barça (el 1997 debuta a la màxima categoria i s’hi està fins al 2004), en una directora de joc diferent de la resta. Esquerrana i amb capacitat d’anotar, el 2004 emprenia una aventura internacional que la duria a França –Bourges, 2004-06 i 2018–, Espanya –Ros Casares, 2006-12–, Polònia –CCC Polkowice, 2012/13–, la República Txeca –USK Praga, 2013-17– i fins i tot Austràlia –Dandenong, 2017/18–, en el que semblava l’inici d’una retirada que amb el fitxatge per l’Uni Girona el 2018 i l’esclat de la pandèmia el 2020 ha anat ajornant, sobretot per la vigència del seu estil, que supura lideratge per allà on bota la pilota. La seva capitania de la selecció espanyola, en l’època daurada del bàsquet femení estatal, acabaven de consolidar la figura de Palau, recentment reconeguda pel govern estatal, que la setmana passada anunciava que li atorgarà la Gran Creu del Reial Orde del Mèrit Esportiu, el màxim reconeixement en aquest àmbit, que ja tenen Rafa Nadal, Arantxa Sánchez Vicario, Xavi, David Cal i Pau Gasol. Són 314 partits que la converteixen en la jugadora de l’Estat amb més presències internacionals –per damunt de la dels homes– i dotze podis: tres ors en l’europeu, una plata olímpica i una en un mundial, una plata europea, dos bronzes mundials i quatre continentals en 19 anys.
Són 2 eurolligues (Ros Casares i Praga), 14 lligues –7 lligues femenines, 2 franceses, 1 polonesa i 4 txeques– o 9 copes –5 a Espanya, la darrera de les quals el març de l’any passat a València amb l’Uni, amb qui guanyava la seva darrera lliga el 2019 i anunciava just alçar el trofeu que seguiria a Fontajau un curs més (de moment ja n’hi van dos)– les que donen cos a un palmarès que ni molt menys és el més destacat de la seva carrera. Aquella era la seva catorzena lliga, la dotzena els tretze anys anteriors. El seu lideratge és imprescindible per explicar èxits col·lectius com el del faraònic Ros Casares de València, desaparegut el 2012 després de guanyar-ho tot i on la base havia establert la seva residència abans d’arribar a Girona, una ciutat que li ha permès seguir jugant al màxim nivell la competició que la venera, l’Eurolliga. Mai va fer el salt als EUA, prioritzant el descans que sol fer viatjant amb la seva furgoneta, desconnectant durant setmanes del bullici d’un món que va a una altra velocitat de la seva manera de fer.
“No estava preparada per deixar de jugar i abandonar aquest projecte de l’Uni Girona. Tot i ser un any complicat, tinc moltes ganes de gaudir d’un any amb públic i de certa normalitat. L’opció més intel·ligent era continuar”, exposava el maig de l’any passat en la seva darrera renovació. Quan plegui, seguirà lligada al bàsquet i, de moment amb la FEB, ha acordat ser la team manager de la selecció.
fa 20 anys
COMPROMÍS. El món ha canviat molt mentre Laia Palau jugava al màxim nivell, però la base s’ha mantingut sempre en el seu camí, com ho demostra el fet que no usi xarxes socials. Amant de la lectura i els viatges, el seu missatge ha transcendit i fins i tot eclipsat la disciplina esportiva que practica, que també ha ajudat a créixer des de la feminitat.