I al final, la bogeria
Una festa. La victòria se celebra a la pista i a les grades com un dels grans títols de la història del club, que és a tocar d’una gesta que fa poc semblava inimaginable
Mai l’Uni havia estat tan a prop d’una final a 4 de l’Eurolliga. L’equip és a 40 minuts (si no hi ha més pròrrogues) de fer el seu Everest particular. Així ho van entendre les jugadores, el cos tècnic i l’afició, que va celebrar la victòria com si del primer gran títol de la temporada es tractés. Íñiguez, en la roda de premsa, ho va dir amb admiració. “El públic ha estat extraordinari.”
Va ser una cerimònia de comunió que serà difícil d’oblidar. No queden gaire lluny encara els temps de silenci a Fontajau. L’eufòria es va desfermar després que la tensió arribés al límit en els minuts finals, sobretot en la polèmica doble falta de Laia Palau, que ningú va entendre.
Els 4.000 seguidors van girar full i van acabar fent l’onada abans de la pròrroga, quan més calent estava el partit. Els crits per la victòria es van escoltar fins a Montjuïc. El públic hauria ovacionat igualment l’equip en cas de derrota davant la lliçó de coratge i esforç contra un rival que, no ho oblidem, és l’actual subcampió europeu i que, malgrat els laments del seu entrenador per les lesions, té un pressupost que dona unes quantes voltes al de l’equip gironí.
Pocs d’aquests seguidors –moltes famílies senceres– es perdran dissabte, enganxats a la pantalla, la que sigui, el tercer i temut escaló que condueix al cim. És el partit més rellevant de la història del club. Ni més ni menys.