És molt difícil frenar l’eufòria, la il·lusió, l’alegria, l’ambició que havia generat la Penya. Però a vegades intentar córrer més del compte pot fer que la patacada sigui històrica. Com la que va passar ahir. És cert que no s’havia perdut cap partit a Badalona en tot el curs. Però el de vida o mort es va fallar. Segurament s’havia parlat en excés de tornar a guanyar un títol, de poder tornar a l’Eurolliga, però la realitat és que potser a l’equip encara li queda fer passos per continuar creixent. Els ingredients hi són però les presses són dolentes i s’ha de cimentar dia a dia per arribar al moment en què s’hagi de fer el pas definitiu quan la base sigui sòlida. I ahir, igual com va passar en els quarts de final de la copa, va quedar demostrat que encara queda molt camp per córrer. La pressió va superar l’equip amb un percentatge de 7/35 triples, molts dels quals lliurats. I ahir va coincidir que els puntals de l’equip no van estar bé. Tot al contrari d’un Ratiopharm Ulm basat en un joc ordenat i ben dirigit per Lakovic però sobretot amb un trident nord-americà que va anotar 54 dels 79 punts entre Blossomgame (21), Christon (21) i Thornwell (12). La Penya va dominar durant moltes fases però sempre amb avantatges curts que no tenien continuïtat perquè els alemanys s’enganxaven un i altre cop tallant la inspiració de la Penya. Es va arribar a un final igualat i allà el Joventut va ser víctima de la pressió amb la decepció majúscula dels quasi set mil aficionats d’un Palau Olímpic totalment enfonsat.