Manresa, el Baxi i la seva afició responen com cap altre col·lectiu als Països Catalans a les recordades paraules escrites per Vicent Andrés Estellés “no podran res davant d’un poble unit, alegre i combatiu”. Els seguidors, a més, no es limiten com diu el vers a contemplar els seus sinó que han “baixat al carrer” per conduir quilòmetres i quilòmetres i convertir Bilbao en una segona capital del Bages.

Als tres mil seguidors que van conduir divendres l’equip a la final de la Champions se n’hi afegiran avui (20 h, Esport3) encara més per afrontar el repte final, la lluita pel primer títol europeu contra un rival, el Lenovo Tenerife, amb menys suport a les grades però amb un equip més sòlid pel talent i l’experiència sobretot de jugadors com Marcelinho i Shermadini. El primer (39 anys) ha perdut el compte de les finals que ha jugat i és prou gat vell per aprofitar els problemes en la direcció dels de Pedro Martínez, amb Dani Pérez jugant infiltrat i Francisco sortint d’una lesió.

Recuperar la identitat

El primer pas que ha de fer l’equip de Martínez, un cop s’ha tret l’angoixa del debut en una final a quatre, és tornar a l’essència del seu joc contra un rival més veterà i menys acostumat a córrer però amb tiradors letals des de la línia de tres punts. En el Lenovo-Baxi (94-83) de fa una setmana entre Salin, Wiltjer i Doornekamp van clavar 15 triples de 23 intents en un recital d’assistències de Huertas i Fitipaldo (13), un altre jugador en plena forma. En el partit de la primera volta a Manresa (95-93), entre l’argentí i el brasiler van anotar trenta punts i van repartir quinze assistències.

Assumint que Martínez no canviarà el model de joc i intentarà anar a l’intercanvi de cops contra el seu rival els jugadors hauran de tenir forçosament més punteria, Amb el 20 per cent de la semifinal (3 de 15) no hi haurà res a fer. Francisco (0/5), Valtonen (0/2) o Maye (1/4) hauran de suposar una amenaça real per a la defensa canària. En aquest sentit que Pérez jugui amb menys dolor i pugui deixar jugadors més alliberats també haurà de ser una gran ajuda.

Vidorreta

L’entrenador del Tenerife (que és de Bilbao) i el seu equip ja saben que és alçar un títol europeu. Ho van fer el 2017 després de derrotar en la final el Banvit turc (63-59). En aquell equip hi havia el mateix Doornekamp, el ja retirat Fran Vázquez i el base de la Penya Ferran Bassas. La temporada següent l’equip alçaria la copa intercontinental.

Si bé el Tenerife està farcit de jugadors de gran experiència, el Manresa disposa d’un grup que, encara sense un gran palmarès, juga cada partit com si fos l’últim. Francisco, Thomasson, l’MVP Moneke, Bako i Maye no saben encara què és celebrar un títol com ho van fer els llegendaris Creus i companyia en la copa del 1996 i en la lliga del 1998. Són descobriments que ha fet el mateix club i que entenen la idiosincràsia del mateix com si hi haguessin jugat més d’una dècada. Saben què suposaria portar la primera copa europea al Nou Congost.

A l’alegria que desprèn l’equip s’hi ha d’afegir el tarannà de Martínez, que els ha convençut que són capaços de tot, per exemple guanyar al Palau i al WiZink Center. No és aquest el primer títol europeu al qual aspira l’entrenador badaloní. El 1990, quan era pràcticament un rookie, va conduir el Joventut a aixecar la copa Korac. Des de llavors n’ha viscut de tots colors. Ha estat campió de lliga, de la supercopa i amb el Tenerife va ser campió de la copa Príncep d’Astúries el 2002.