7/10

triples

Tenerife en el 3r quart

Amb el cap ben alt. Però molt alt. És cert que es va perdre una oportunitat històrica segurament única pel context en què ha arribat, amb els recursos que té un club modest però gegant d’il·lusions. Amb el temps es podrà veure en perspectiva el que s’ha assolit. Evidentment, amb el temps no es podrà canviar la història i recuperar el títol d’ahir, però sí que es valorarà que Manresa hi ha guanyat, que el bàsquet català hi ha guanyat i que l’afició del Nou Congost hi ha guanyat –amb tres generacions juntes vivint un dia per al record–, i mantenint en tot moment una filosofia Manresa que és el que dona sentit a tot plegat. El nou pavelló que s’ha de fer ha de servir per donar-hi una empenta més, perquè el que és segur és que al cor de Catalunya el bàsquet ara mateix batega més fort que mai, i cal inflar el pit pel que s’ha viscut a Bilbao, a dins i, sobretot, a fora de la pista. No es poden obviar algunes coses que cal tenir presents: que el Tenerife també juga, que el Tenerife té tres vegades més de pressupost que el Baxi i que això fa que pugui tenir jugadors, com Huertas, que marquen la diferència.

La final va viure un primer temps de màxima igualtat, amb alternatives i un joc molt ofensiu. Salin va donar la primera empenta (9-16), però Moneke, anotant els primers 11 punts, hi va donar resposta (16-15). El matx va ser igualat fins al descans (50-49). Però va ser en el tercer període quan els canaris van sentenciar amb una pluja de triples que ni el canvi defensiu del Baxi va poder aturar: 7/10 en aquest període. La diferència es va disparar (71-89) i allà es va acabar tot, perquè, tot i que hi va haver una última oportunitat (79-91), els manresans van encadenar set triples fallant.