el president
Han passat 34 anys i...
Veníem de segona divisió i la primera B ja era professional. Aquest era un món desconegut per a mi. Per això, al Valvi Girona teníem en Guifré Gol, un home amb experiència. Ens va costar que continués la segona temporada, però es va portar com un senyor i va renunciar a entrenar l’Espanyol a l’ACB. Vam reforçar el joc interior i ens va saber greu haver de prescindir d’algun jugador, però ell manava en l’àrea esportiva. De cara al play-off tothom volia evitar el Cajamadrid perquè era un equip pensat per pujar, però ens va tocar a nosaltres. Vam perdre el primer partit i al club ho vèiem molt coll amunt, però s’havia de jugar. A Alcalá de Henares, el sol fet d’entrar al pavelló ja ens va impressionar. La llotja estava plena d’autoritats i de convidats de Cajamadrid, tots a punt per celebrar l’ascens. Però el partit avançava i vèiem que podíem guanyar. A la llotja, amb en Paco Faure i en Joan Juvanteny, no ens dèiem res... Vam guanyar i vam sortir d’allà amb una alegria immensa. I en el tercer vam fer la crida que tocava i la gent, que vingués o no als partits ja havia captat que el bàsquet era un fenomen, va omplir Palau fins a dalt, passadissos inclosos. Durant el partit vam patir sempre, però el públic va estar molt a sobre. A la mitja part vaig anar al vestidor i vaig veure Sims ple de cotons i fils com si l’haguessin punxat, i amb faixa. Vaig témer que ja no jugaria més i que perdríem. Però va jugar, Guifre Gol va fer el que havia de fer perquè era un mestre, i vam guanyar de tres punts.
El que va passar aquell dia es pot intentar explicar, però s’ha de viure. Les emocions personals sí que són difícils d’explicar, però la meva va ser molt gran, molt. És que tanco els ulls i encara ho veig. Aquell moment em va marcar molt però també d’altres, sobretot els play-off de permanència. Qui no ho ha viscut no pot entendre què representa el risc de perdre la categoria. En el cinquè partit contra el Breogán, el 1995, vam posar 7.000 seguidors a Fontajau. Igual com els 3.000 de l’ascens a Palau, feien molta patxoca. També em va marcar quan vam passar a semifinals de la Korac del 2000 guanyant el Roma a la seva pista. Després ens va tocar el Llemotges. Allà ens vam espantar, una hora abans del partit i aquella cridòria, aquelles banderes...
L’ascens del 1988 va arribar en una època de dificultats per a l’equip de futbol del Girona, que jugava a segona B i a final d’aquella temporada va baixar a tercera divisió. Amb l’ascens, el bàsquet va passar a ocupar un espai en el món esportiu. Van ser vint temporades a l’ACB, de les quals jo n’hi vaig estar quinze. Vam fer les coses tan bé com vam saber, amb errors i encerts, però amb humilitat. Per a una ciutat petita, tenir aquest actiu durant tant de temps és un element diferencial, com també ho és l’esforç que està fent tants anys l’Uni Girona, un club que és d’admirar perquè no ha deixat de treballar fins i tot en els moments que ha passat penúries, un club que m’estimo molt.
34 anys després, la possibilitat que Girona torni a ser a l’ACB em motiva i em genera sobretot il·lusió. N’han passat 14 de la desaparició d’Akasvayu, un fet que em va saber un greu difícil d’imaginar. És molt important que ara tinguem un altre equip a les portes d’aconseguir un ascens per la via esportiva, i que sigui el club que Marc Gasol i tota la seva gent s’ha esforçat a fer créixer durant vuit anys. Això que estan fent és tan important que no sé si n’acaben de ser conscients. I ara, també amb l’escola de bàsquet base femení en col·laboració amb l’Uni Girona i Laia Palau. És insòlit que un jugador que ha estat campió de l’NBA manifesti aquest agraïment a una ciutat, que amb visió de futur es posi a treballar vuit anys per un projecte, que hi hagi posat tot el que hi ha posat i que fins i tot s’hi impliqui com a jugador a LEB Or. Aquest és un cas com no n’hi ha. Els desitjo tota la sort, i que diumenge vagi com tots esperem.
Notícies relacionades
Publicat a
Notícies
Diumenge,24 novembre 2024