Escalfament global a Fontajau

Una hora abans de començar, el What­sApp bullia per qual­se­vol pista, per mínima que fos, sobre l’estat físic de Marc Gasol. Hi havia teo­ries per donar i per ven­dre, però es va impo­sar un cert rea­lisme gironí: segur que no; allò d’ahir feia mala pinta. I sense el senyor de l’anell, l’ascens ja ens el podríem pin­tar a l’oli. Marc tam­poc va sor­tir a fer l’escal­fa­ment amb els com­panys. Molts van arru­far el nas. Però, just uns ins­tants després que els com­panys sal­tes­sin al par­quet, el nos­tre Ara­gorn de la Terra Mit­jana giro­nina va sor­tir amb un esprint que va fer embo­gir per pri­mer cop una grada pin­tada pràcti­ca­ment tota de roig. La bata­lla ha començat, van pen­sar tots.

Al pavelló, l’aire con­di­ci­o­nat es va veure sobre­pas­sat total­ment pel canvi climàtic i per una acu­mu­lació de suor i xafo­gor que va con­ver­tir Fon­ta­jau en una monu­men­tal cal­dera de pressió. Va explo­tar lite­ral­ment amb el salt ini­cial. Sem­blava que hi hagués una pro­hi­bició explícita de seure a la cadira. Des del tri­ple ini­cial de Maxi, acom­pa­nyat amb un tsu­nami sonor, ja ningú va seure durant la pri­mera mitja hora. El pre­si­dent, que dis­sabte es veia ja mig reti­rat del bàsquet, obser­vava sovint al·luci­nat el que estava pas­sant a la gra­de­ria.

Fins i tot el letó Vec­va­gars, fred com el gel, sem­blava enfo­llit després de dos tri­ples seguits. La demència es va esforçar per fer sen­tir la seva veu, però just abans del des­cans l’exèrcit de la República, no aquell que deia Mon­tal­ban sinó el de veri­tat, va pro­cla­mar la inde­pendència amb una cridòria que va arri­bar fins a Water­loo.

En el des­cans molts hau­rien venut el seu regne per una aigua glaçada, i ja no diguem per una cer­vesa. La calma la va rom­pre la tem­pesta Gasol. Pilota a dins, cis­te­lla segura. Més trons. Però el gegant es va fer més gran. Men­tre el pavelló can­tava “Marc, Marc Gasol”, va rebre la pilota i, amb un sky­hook de manual, va treure un dos més un. Els més joves es fre­ga­ven els ulls.

I par­lant de joves, Sàbat, que de menut venia amb la família a ani­mar els seus ídols, va tenir minuts de glòria també. Un tri­ple de l’ànima letal dedi­cat al bàsquet gironí des de Lla­gos­tera.

Com es pre­veia, va arri­bar la tensió final. Del bàsquet es va pas­sar a una lluita titànica psi­cològica. Amb 58-60, allò ja feia més pinta de Colos­seu romà amb els patri­cis dema­nant el sacri­fici final als gla­di­a­dors. Va ser Maxi –“que bueno que viniste”– el que se la va jugar sol con­tra el món. “Que boti, que boti Fon­ta­jau!” Ni el Pesaro als anys vui­tanta.

Amb la final a la but­xaca, dis­bauxa des­con­tro­lada i abraçades a la ban­queta amb el pre­si­dent mirant de con­te­nir l’emoció enmig, no ens enga­nyem, d’un petit gran mira­cle. Catorze anys després, la grada ho tenia clar: “L’any que ve, Girona a l’ACB.” Amb el rellotge a zero, Gasol ja tenia sobre l’espat­lla Jawara i cinc juga­dors més men­tre l’himne immor­tal de Glo­ria Gay­nor I will sur­vive era can­tat per milers de goles de totes les edats, que també es van afe­gir als crits de l’Estu­di­an­tes per aco­mi­a­dar l’equip madri­leny. Un altre any serà.

A par­tir de lla­vors, una llarga festa que va aca­bar amb els juga­dors fent una inter­mi­na­ble i meres­cuda volta d’honor i amb una remu­llada amb cava a tots els peri­o­dis­tes a la sala de premsa. Pot­ser meres­cuda i tot.