Encara tinc la sensació de cada estiu quan acabava la temporades, tot i que sí que soc conscient que s’ha acabat. A l’agost, no sé si trobaré a faltar la rutina. Estic tranquil; continuo fent esport, però no al nivell d’anys anteriors. Això sí, no he tornat a agafar una pilota. Vaig amb bicicleta, faig gimnàstica, jugo a pàdel... però no he tocat cap pilota. Em marcaré rutines, perquè la meva dona, que és llicenciada en preparació física, em mataria si no em cuido. Tinc l’hàbit i la necessitat de fer esport, menjar bé i cuidar-me la salut, però no ho hauré de fer a alt nivell.

No. Penso en moltes coses. Estic preparat per a l’etapa que inicio. Però vull ser a casa. Havent fet una carrera tan llarga, puc estar tranquil i tenir paciència amb els projectes que se m’obren. Em vull dedicar al món del bàsquet, que és del que tinc coneixement i el que m’agrada. Però, sobretot, tinc moltes ganes de gaudir de coses que no he tingut mai.

Com ara tenir un cap de setmana lliure. Adonar-te que també es poden fer coses els dissabtes i els diumenges sense bàsquet. Sembla una bestiesa, però és molt fort, perquè no n’he tingut des de fa 25 anys. Poder estar amb els amics, no haver de pensar en el partit, no haver de cuidar de molts hàbits, que fa que, de vegades, t’agradaria una cosa tan senzilla com ara fer el vermut amb els amics i no haver d’anar a casa a menjar macarrons. Són petites coses, però soc feliç amb aquestes coses.

T’has de buscar la vida. Parles amb companys... Estaria bé que ens ajudéssim, perquè és dur. Vaig crear una empresa amb Montañez, Perramon i Bernadich per gestionar el capital financer per quan acabes la carrera. És una assignatura pendent del món de l’esport, que algú t’ajudi a saber què fer quan acabes la carrera.

No. He parlat amb gent de València, però no del club. El Manresa està vivint una situació complicada, amb canvi de president i han de reestructurar coses. No he demanat res a ningú del club. Sempre he estat de buscar-me la vida. I també necessito un temps de desconnexió. No busco res immediat per a aquesta pròxima temporada. No és el moment.

A València, quan em vaig acomiadar, el president va dir que retirarien la neva samarreta i posarien el meu nom a una de les pistes de l’Alqueria. En el meu comiat Luengo també m’ho va dir. Em faria il·lusió no sent de València. De Manresa, no en tinc notícies; hi he estat set anys i m’hi he format.

De talent n’hi ha molt, però cada vegada hi ha més físic. Ara, és difícil jugar més de 25 minuts; quasi no hi ha espais i per això necessites tiradors. Hi ha molts contactes. Quan vaig començar, hi havia jugadors que jugaven 32 minuts de mitjana, però això ara és impossible. Cada vegada es veu millor bàsquet.

Jugo amb dolor des de fa molts anys. Sobretot, després de l’operació del genoll. Hi ha gent que ho aguanta i d’altres, que no. No poso en dubte a ningú, perquè tothom té un llistó diferent d’aguantar el dolor. Jo no he sabut deixar de jugar per dolor. He pogut donar exemple perquè he vist molts jugadors forçant per jugar i això m’ho han transmès. Això ho aprens en el planter del Manresa.

Tenim un avantatge: el club i els aficionats ja saben el que és Manresa. Tothom sap que serà dur i tothom sap que és impossible tenir expectatives com les d’aquest any. Cada any se’n van molts jugadors perquè es revaloritzen, però la gent a Manresa toca de peus a terra. Josep Sáez ha fet una feina increïble, ha tirat molt del carro, ha sabut reconduir el club, i això sí que ho trobarem a faltar.

És el millor tècnic que hi ha ara mateix a l’ACB, que està en el mercat perquè tenia un 1+1. És lògic que busqui opcions i que els clubs s’hi interessin.

És un repte. M’agradaria fer alguna cosa més. És el campus que somiava. No pel meu nom, sinó perquè a la comarca hi hagués un campus i poder ajudar un club com l’Artés, que quasi som el seu patrocinador. És un referent a la comarca. I ho hem aconseguit després de 14 anys d’èxits. No només de participació, sinó de l’èxit global dels entrenadors, que se senten valorats. I puc ajudar l’Artés.