Encara tinc la sen­sació de cada estiu quan aca­bava la tem­po­ra­des, tot i que sí que soc cons­ci­ent que s’ha aca­bat. A l’agost, no sé si tro­baré a fal­tar la rutina. Estic tran­quil; con­ti­nuo fent esport, però no al nivell d’anys ante­ri­ors. Això sí, no he tor­nat a aga­far una pilota. Vaig amb bici­cleta, faig gimnàstica, jugo a pàdel... però no he tocat cap pilota. Em mar­caré ruti­nes, perquè la meva dona, que és lli­cen­ci­ada en pre­pa­ració física, em mata­ria si no em cuido. Tinc l’hàbit i la neces­si­tat de fer esport, men­jar bé i cui­dar-me la salut, però no ho hauré de fer a alt nivell.

No. Penso en mol­tes coses. Estic pre­pa­rat per a l’etapa que ini­cio. Però vull ser a casa. Havent fet una car­rera tan llarga, puc estar tran­quil i tenir paciència amb els pro­jec­tes que se m’obren. Em vull dedi­car al món del bàsquet, que és del que tinc conei­xe­ment i el que m’agrada. Però, sobre­tot, tinc mol­tes ganes de gau­dir de coses que no he tin­gut mai.

Com ara tenir un cap de set­mana lliure. Ado­nar-te que també es poden fer coses els dis­sab­tes i els diu­men­ges sense bàsquet. Sem­bla una bes­ti­esa, però és molt fort, perquè no n’he tin­gut des de fa 25 anys. Poder estar amb els amics, no haver de pen­sar en el par­tit, no haver de cui­dar de molts hàbits, que fa que, de vega­des, t’agra­da­ria una cosa tan sen­zi­lla com ara fer el ver­mut amb els amics i no haver d’anar a casa a men­jar macar­rons. Són peti­tes coses, però soc feliç amb aques­tes coses.

T’has de bus­car la vida. Par­les amb com­panys... Esta­ria bé que ens ajudéssim, perquè és dur. Vaig crear una empresa amb Montañez, Per­ra­mon i Ber­na­dich per ges­ti­o­nar el capi­tal finan­cer per quan aca­bes la car­rera. És una assig­na­tura pen­dent del món de l’esport, que algú t’ajudi a saber què fer quan aca­bes la car­rera.

No. He par­lat amb gent de València, però no del club. El Man­resa està vivint una situ­ació com­pli­cada, amb canvi de pre­si­dent i han de rees­truc­tu­rar coses. No he dema­nat res a ningú del club. Sem­pre he estat de bus­car-me la vida. I també neces­sito un temps de des­con­nexió. No busco res imme­diat per a aquesta pròxima tem­po­rada. No és el moment.

A València, quan em vaig aco­mi­a­dar, el pre­si­dent va dir que reti­ra­rien la neva samar­reta i posa­rien el meu nom a una de les pis­tes de l’Alque­ria. En el meu comiat Luengo també m’ho va dir. Em faria il·lusió no sent de València. De Man­resa, no en tinc notícies; hi he estat set anys i m’hi he for­mat.

De talent n’hi ha molt, però cada vegada hi ha més físic. Ara, és difícil jugar més de 25 minuts; quasi no hi ha espais i per això neces­si­tes tira­dors. Hi ha molts con­tac­tes. Quan vaig començar, hi havia juga­dors que juga­ven 32 minuts de mit­jana, però això ara és impos­si­ble. Cada vegada es veu millor bàsquet.

Jugo amb dolor des de fa molts anys. Sobre­tot, després de l’ope­ració del genoll. Hi ha gent que ho aguanta i d’altres, que no. No poso en dubte a ningú, perquè tot­hom té un llistó dife­rent d’aguan­tar el dolor. Jo no he sabut dei­xar de jugar per dolor. He pogut donar exem­ple perquè he vist molts juga­dors forçant per jugar i això m’ho han transmès. Això ho aprens en el plan­ter del Man­resa.

Tenim un avan­tatge: el club i els afi­ci­o­nats ja saben el que és Man­resa. Tot­hom sap que serà dur i tot­hom sap que és impos­si­ble tenir expec­ta­ti­ves com les d’aquest any. Cada any se’n van molts juga­dors perquè es reva­lo­rit­zen, però la gent a Man­resa toca de peus a terra. Josep Sáez ha fet una feina increïble, ha tirat molt del carro, ha sabut recon­duir el club, i això sí que ho tro­ba­rem a fal­tar.

És el millor tècnic que hi ha ara mateix a l’ACB, que està en el mer­cat perquè tenia un 1+1. És lògic que bus­qui opci­ons i que els clubs s’hi interes­sin.

És un repte. M’agra­da­ria fer alguna cosa més. És el cam­pus que somi­ava. No pel meu nom, sinó perquè a la comarca hi hagués un cam­pus i poder aju­dar un club com l’Artés, que quasi som el seu patro­ci­na­dor. És un refe­rent a la comarca. I ho hem acon­se­guit després de 14 anys d’èxits. No només de par­ti­ci­pació, sinó de l’èxit glo­bal dels entre­na­dors, que se sen­ten valo­rats. I puc aju­dar l’Artés.