RAFA MARTÍNEZ
EXJUGADOR DEL BAXI MANRESA, VALÈNCIA I BILBAO (ACB)
“Per fi un vermut i no macarrons”
Rafa Martínez, després de retirar-se, assegura que no ha tornat a agafar una pilota i que no la troba a faltar
“Necessito un temps de desconnexió; no busco res per a aquest pròxim curs”, diu el de Santpedor
AUTOFOTO FAMILIAR
Si alguna cosa ha trobat a faltar Rafa Martínez els últims anys ha estat poder passar més temps amb la seva dona, Olatz, i els seus fills, Adur i Paula. Des que va penjar les vambes, han pogut compartir moltes hores a Santpedor organitzant plans de futur sense pensar en el bàsquet
No he tingut un cap de setmana des de fa 25 anys; tinc ganes de fer el vermut amb els amics en lloc d’anar a casa a menjar macarrons
Rafa Martínez (3/3/1982, Santpedor)
va anunciar, fa un mes, que penjava les vambes. Ho va fer davant la seva gent, a casa seva, al Nou Congost, i després d’una temporada històrica caient contra el Madrid. Només 33 dies després, el mite de Santpedor no pensa en el futur, sinó a viure el present.
Ja és conscient que, en breu, no tindrà una nova pretemporada?
Encara tinc la sensació de cada estiu quan acabava la temporades, tot i que sí que soc conscient que s’ha acabat. A l’agost, no sé si trobaré a faltar la rutina. Estic tranquil; continuo fent esport, però no al nivell d’anys anteriors. Això sí, no he tornat a agafar una pilota. Vaig amb bicicleta, faig gimnàstica, jugo a pàdel... però no he tocat cap pilota. Em marcaré rutines, perquè la meva dona, que és llicenciada en preparació física, em mataria si no em cuido. Tinc l’hàbit i la necessitat de fer esport, menjar bé i cuidar-me la salut, però no ho hauré de fer a alt nivell.
Ja ha pensat que farà?
No. Penso en moltes coses. Estic preparat per a l’etapa que inicio. Però vull ser a casa. Havent fet una carrera tan llarga, puc estar tranquil i tenir paciència amb els projectes que se m’obren. Em vull dedicar al món del bàsquet, que és del que tinc coneixement i el que m’agrada. Però, sobretot, tinc moltes ganes de gaudir de coses que no he tingut mai.
Com quines?
Com ara tenir un cap de setmana lliure. Adonar-te que també es poden fer coses els dissabtes i els diumenges sense bàsquet. Sembla una bestiesa, però és molt fort, perquè no n’he tingut des de fa 25 anys. Poder estar amb els amics, no haver de pensar en el partit, no haver de cuidar de molts hàbits, que fa que, de vegades, t’agradaria una cosa tan senzilla com ara fer el vermut amb els amics i no haver d’anar a casa a menjar macarrons. Són petites coses, però soc feliç amb aquestes coses.
Estan preparats psicològicament els jugadors per al dia en què tot s’acaba?
T’has de buscar la vida. Parles amb companys... Estaria bé que ens ajudéssim, perquè és dur. Vaig crear una empresa amb Montañez, Perramon i Bernadich per gestionar el capital financer per quan acabes la carrera. És una assignatura pendent del món de l’esport, que algú t’ajudi a saber què fer quan acabes la carrera.
El Manresa o el València li han ofert alguna cosa en el club?
No. He parlat amb gent de València, però no del club. El Manresa està vivint una situació complicada, amb canvi de president i han de reestructurar coses. No he demanat res a ningú del club. Sempre he estat de buscar-me la vida. I també necessito un temps de desconnexió. No busco res immediat per a aquesta pròxima temporada. No és el moment.
Creus, Pujolràs, Singla, Peñarroya... Li agradaria tenir la samarreta retirada al seu costat?
A València, quan em vaig acomiadar, el president va dir que retirarien la neva samarreta i posarien el meu nom a una de les pistes de l’Alqueria. En el meu comiat Luengo també m’ho va dir. Em faria il·lusió no sent de València. De Manresa, no en tinc notícies; hi he estat set anys i m’hi he format.
De quan va començar a ara, hi ha més físic i menys talent?
De talent n’hi ha molt, però cada vegada hi ha més físic. Ara, és difícil jugar més de 25 minuts; quasi no hi ha espais i per això necessites tiradors. Hi ha molts contactes. Quan vaig començar, hi havia jugadors que jugaven 32 minuts de mitjana, però això ara és impossible. Cada vegada es veu millor bàsquet.
Deixar de jugar és deixar de patir dolor. Vostè ha jugat patint.
Jugo amb dolor des de fa molts anys. Sobretot, després de l’operació del genoll. Hi ha gent que ho aguanta i d’altres, que no. No poso en dubte a ningú, perquè tothom té un llistó diferent d’aguantar el dolor. Jo no he sabut deixar de jugar per dolor. He pogut donar exemple perquè he vist molts jugadors forçant per jugar i això m’ho han transmès. Això ho aprens en el planter del Manresa.
Ara, passarà a ser un aficionat més del Nou Congost. És conscient l’afició que això d’aquest any és quasi un miracle?
Tenim un avantatge: el club i els aficionats ja saben el que és Manresa. Tothom sap que serà dur i tothom sap que és impossible tenir expectatives com les d’aquest any. Cada any se’n van molts jugadors perquè es revaloritzen, però la gent a Manresa toca de peus a terra. Josep Sáez ha fet una feina increïble, ha tirat molt del carro, ha sabut reconduir el club, i això sí que ho trobarem a faltar.
Que continuï Pedro Martínez és el millor ‘fitxatge’ possible?
És el millor tècnic que hi ha ara mateix a l’ACB, que està en el mercat perquè tenia un 1+1. És lògic que busqui opcions i que els clubs s’hi interessin.
Haurà de tornar a tocar una pilota vulgui que no en el seu campus que arrenca avui. N’està satisfet, després de 14 anys?
És un repte. M’agradaria fer alguna cosa més. És el campus que somiava. No pel meu nom, sinó perquè a la comarca hi hagués un campus i poder ajudar un club com l’Artés, que quasi som el seu patrocinador. És un referent a la comarca. I ho hem aconseguit després de 14 anys d’èxits. No només de participació, sinó de l’èxit global dels entrenadors, que se senten valorats. I puc ajudar l’Artés.
Notícies relacionades
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.