Anna Maria Molina de Haro (Girona 1950 –1979).

Fou una atleta catalana que va desenvolupar gran part de la seva carrera al (GEiEG), encara que també va passar pel club de Vallehermoso de Madrid. Entre 1967 i 1978, va ser campiona d’Espanya en 25 ocasions (17 a l’aire lliure i 20 en pista coberta) i campiona de Catalunya en 24 (15 a l’aire lliure i 9 en pista coberta). Concretament, va ser campiona en curses de tanques, salt d’alçada, llançament de pes i de disc i en proves combinades. Una lesió el 1971 li va impedir participar en els Jocs Olímpics de Munic de l’any següent i es va limitar als llançaments de pes i de disc, proves en què va acumular 14 títols estatals. Durant la seva carrera va millorar 52 rècords de Catalunya a l’aire lliure i 28 d’Espanya. Va rebre l’Insígnia d’Or de la Federació Espanyola d’Atletisme en reconeixement a les seves fites esportives. Va morir el 17 d’agost de 1979 a l’Hospital Universitari Vall d’Hebron conseqüència de les ferides greus provocades en un accident de cotxe.

Mercé Guix i Passola (Campdevànol 1922 — 2009).

Va ser una jugadora de bàsquet i directiva esportiva catalana. Treballadora en una fàbrica tèxtil, va formar part de la Secció Femenina de bàsquet de Campdevànol. A principis dels anys seixanta, va tenir un paper clau en la fundació del CB Campdevànol i va crear un equip de bàsquet i un altre de futbol. El 1972 va aconseguir federar dos equips masculins de bàsquet a les competicions esportives i va continuar lligada a l’entitat, primer com a entrenadora i, després, com a membre de la junta directiva del club. Entre d’altres distincions, fou reconeguda com a Forjadora de la Història Esportiva de Catalunya el 1993 i Històrica del Bàsquet Català el 2006. El març de 2008, l’Ajuntament de Campdevànol li va retre un homenatge públic i va rebatejar el pavelló municipal com a Pavelló Esportiu Mercè Guix. Pòstumament, fou nomenada filla predilecta del municipi.

Pili Fernández Rosado (Salt 1943-2012).

Es va iniciar en el món del patinatge artístic amb només 7 anys. Va passar per diversos clubs esportius com la U.E. Coma-Cros de Salt, on s’hi va estar fins l’any 1959 quan va entrar a formar part del Girona Hoquei Patinatge i a la Federació Espanyola. L’any 1965, un accident la va apartar de la competició, però no del patinatge, perquè va de començar a treballar com a entrenadora convertint-se en una pionera i una referent de les comarques gironines en aquesta disciplina. Va entrenar clubs com el Patinatge Palafrugell o les categories infantil i juvenil de la Federació Espanyola de Patinatge. Pels seus entrenaments van passar patinadors de gran nivell com Ricard Planiol o Gemma Fructuoso. Els entrenaments de patinatge els alternava amb la feina de locutora de ràdio a Ràdio Salt. El 2003 va rebre el Premi Tres de Març de Salt com a reconeixement de la seva tasca en el món de l’esport, com a locutora de Ràdio Salt i per la seva tasca a favor del poble. El 2009 li van concedir la Medalla de l’Esport de les Comarques Gironines. El 2013 se li va atorgar, a títol pòstum, el Premi Especial Diputació de Girona.

Victòria Tuscà i Maria Busquets (Santa Coloma de Farners).

Van ser dues grans jugadores de bàsquet que van arribar a ser internacionals. El 1943 després d’estar 20 dies concentrades amb la selecció estatal i a punt de debutar en un torneig internacional a Itàlia els aliats envaeixen Sicília i va impedir el seu debut internacional.

Conxita Pascual Font (Girona).

Es una exjugadora de basquetbol gironina. Formada a Girona, es traslladà a Barcelona on jugà al Picadero Jockey Club durant deu ttemporades (1953-63), aconseguint el subcampionat d’Espanya el 1960. L’any següent competí a la Copa d’Europa, degut a la renúncia del CE Cottet a participar-hi, i formà part del primer equip femení de l’Estat espanyol en disputar competicions europees. Després de la seva retirada, continuà vinculada a l’entitat i exercí com a entrenadora. El 1999 fou distingida com Històrica del Bàsquet Català per la Fundació de Bàsquet Català.

Montserrat Minobis i Puntonet (Figueres 1942 –2019).

Fou una periodista catalana. Compromesa en la lluita antifranquista dels anys 70 i activista en defensa de la cultura catalana. A la dècada dels noranta va ser presidenta de la Xarxa Europea de Dones Periodistes i de l’Associació de Dones Periodistes de Catalunya. Del 2001 al 2004 va ser Degana del Col·legi de Periodistes de Catalunya. La Montserrat va participar d’una manera activa a la vida de Figueres. Va formar part del primer equip de basquet femení , del grup de teatre del Patronat de la Catequística, de l’escoltisme com a Akela dels llobatons. Va practicar esports com el tennis i el patinatge, sardanista i membre del cor de la capella parroquial. El 1961 s’incorporà a Ràdio Popular de Figueres, iniciant la seva carrera radiofònica. Simultàniament col·laborà amb escrits periòdics a la premsa local.

A finals de la dècada dels 50 va formar part del primer equip de bàsquet femení, amb alumnes del Col·legi de la Presentació. Posteriorment seria l’equip de l’Adepaf. Participaren en competicions d’àmbit provincial.

Montserrat Tresserras Dou (Olot 1930 – 2018).

Encarna Hernández Ruiz, coneguda com la nena del ganxo (Llorca, 1917 – 2022)

Fou una pionera del bàsquetfemení com a jugadora, entrenadora, àrbitra i fundadora d’equips. Nasqué a Llorca el 1917, però als 10 anys la família es traslladà a Barcelona. Es va iniciar en el bàsquet al seu barri amb 13 anys. També practicà altres esports com el ciclisme o l’atletisme. No era gens alta (154 cm.) però aprengué la tècnica que li valgué el renom de ‘la niña del gancho’, per la facilitat amb què feia aquest tipus de llançament, que consistia a arquejar el braç i donar-se un petit impuls per encistellar.El 1944 va fitxar pel FC Barcelona i hi va jugar fins al 1953, quan es va retirar, als 36 anys, pel naixement del seu fill. Va tenir una oferta del SEU a Itàlia, però no se li va permetre d’anar-hi. Va ser la primera entrenadora d’Espanya; el 1932 ja dirigí el Peña García de l’Hospitalet i després va fer d’entrenadora d’altres equips. També va ser de les primeres dones a tenir el permís de conduir a Barcelona.En 2016 es va presentar el documental La niña del gancho, de Raquel Barrera Sutorra, que retrata la seva trajectòria.El 2020 li van lliurar la medalla d’or al mèrit esportiu de la ciutat, el màxim reconeixement de la ciutat en l’àmbit esportiu, que el novembre del 2019 el ple de l’Ajuntament de Barcelona va aprovar per unanimitat.

Montse Vila i Batllori (Girona 1961-2020).

Lorena Capel López (Roses 1957-2022)

Històrica del CB Roses. Al llarg de més de 25 anys, i juntament amb el seu marit Miquel, van ser una de les ànimes del club de bàsquet exercint moltes tasques en el mateix (directiva, tresorera, auxiliar de taula, …) i essent la cara més visible d’un dels clubs de la nostra demarcació.

Pepita Palomeras Maspoch (Verges 1948-2006).

Mestra d’educació física, el curs 85-86 arribà a l’escola Francesc Cambó de Verges, on residia. Combinava la docència amb les extraescolars, que també impartia ella. Hi ha una colla de generacions de Verges i rodalies que es va introduir al món de l’esport gràcies a ella.Va fundar el Club Bàsquet Verges. Va començar amb els equips femenins. El tercer any es va fer equip masculí. El club va anar creixent fins arribar a tenir deu equips. Van ser uns anys de treball i il•lusió molt intensos per a la Pepi. Els èxits més grans els va tenir amb els equips femenins. Amb les cadets i les juvenils van competir (en anys diferents) en els campionats de Catalunya. L’any 2006, després d’una llarga malaltia, ens va deixar, però el seu llegat continua molt present al poble i a l’esport vergelità.

El 2007, després d’unes obres de millora, el pavelló de Verges es rebatejà amb el nom de Pavelló Municipal Pepita Palomeras.

Kathrine Switzer (Amberg, Baviera, 1947)