És el primer cop que ho visc, això. Són tres lesions d’encreuats en la mateixa temporada. Ho és, de difícil, però hem de seguir lluitant i treballant per demostrar qui som, l’Uni Girona. Hem d’aixecar el cap i seguir endavant.

Sí, és esport professional, però també som persones amb les nostres emocions i hem de seguir juntes, per les que no poden jugar i per les que no estem lesionades. Perquè tenim una feina a fer i ho hem de fer pel club, per l’equip, per l’afició i per tot... La vida continua, és així.

La María segueix estant amb nosaltres i és la capitana. N’hi ha d’altres que fan un pas endavant i assumeixen més lideratge. Però nosaltres tenim els mateixos objectius, queda la copa, el play-off... Sí que no classificar-nos per als quarts de l’Eurolliga és difícil, però amb tot el que ens ha passat acabes lluitant amb un equip de 8 per Europa i no ha pogut ser, ja està. Els partits són importants i hem de seguir concentrades.

Al principi de temporada no ho podia dir que m’esperava jugar aquests minuts, però des del dia 1 treballo per guanyar-m’ho, agafar experiència i fer passes endavant. Alguna cosa dec fer bé, però ara que hi soc no vull aturar-me aquí.

Sí, és clar. Avui dia, amb les xarxes socials, rebo missatges o vídeos dels triples. M’arriba, però tampoc jugo per això. Tot i ser gratificant, no m’obsessiona ni estic pendent només d’això.

Encara hi ha unes diferències, en l’esport, entre l’home i la dona. Estem fent les coses bé, demostrant que el bàsquet femení també és atractiu i que omple pavellons. La feina és nostra i també en formem part. Se’n parla més i a la televisió es passen més partits. També hi ha més professionals, i que la mainada tingui referents és important. Nosaltres mateixes vam estar, amb la Laia Palau i la Mar Ibern, en un equip de nenes compartint-hi les nostres vivències.

Ara mateix em ve al cap l’exemple de la difusió: tots els partits de la lliga francesa es passen en directe per YouTube. Hi ha més recursos, quant a instal·lacions mateix, molt més que aquí.

No és que vingués només per estudiar, tenia molt clar que volia seguir un doble projecte perquè jo ja venia d’una acadèmia com és ara el Segle XXI [el TMB Basket (centre de formació de Tolosa)]. Allà t’hi entrenes al matí, tens classe a la tarda i al vespre et tornes a entrenar. Ho teníem tot molt bé per seguir les classes i jugar. Quan me’n vaig anar sabia què volia i que l’Uni Girona estava al costat. Estudiant fisioteràpia, vaig començar a jugar a la Lliga Femenina 2 i a poc a poc vaig anar fent-me un lloc en la lliga 2, després em vaig poder entrenar amb l’Spar... Tot ha anat molt bé, la veritat. Estic en el quart any i com que en l’últim no puc fer totes les pràctiques alhora, amb tots els entrenaments i els partits, ho faré en un any i mig, la temporada que ve.

No és que no m’ho imaginés, però un dia t’entrenes amb elles, l’altre et convoquen, després jugues uns minuts... Sí que hi pensava, però tampoc és que n’estigués del tot segura, perquè és molt difícil arribar-hi, però he treballat per a això i al final si hi soc ho he d’aprofitar, en tots els entrenaments, i seguir treballant per tot el que pugui venir.

Hi estic molt bé, a Girona. Han estat quatre anys, que és molt temps, i gairebé em fa l’efecte que hi porto tota la vida, aquí.