Recordo quan va treure el cap en el primer equip del Barça, que jo sempre feia preguntes al vestidor quan estàvem reunits. Preguntava primer a Rentzias, després a Dueñas i anava saltant de jugador a jugador. Quan arribava a l’últim, que era el jove, en Pau, ell tenia la resposta. Llavors ja tenia la intel·ligència per afrontar moltes situacions. Era un noi prudent que no tenia gaires ganes d’explicar el seu pensament i se sentia més còmode estant a segona línia. Però les coses van canviar quan es va sentir fort. Llavors, tant a la pista com a fora sempre ha tingut una virtut: la capacitat de saber què vol, com ho vol i quan ho vol. Això ja s’ha anat veient aquests últims anys i es veurà en els pròxims, ja que la figura d’en Pau va més enllà del que és i ha estat ser jugador. Arribarà on voldrà. De l’homenatge vull dir que els americans en això de les cerimònies són molt bons. Saben perfectament fer el folklore per focalitzar l’atenció en el que ha fet en els Lakers, on va estar sis anys, i no tant d’on ve o el que ha fet durant la seva carrera de més de 20 anys. Saben vendre el producte de la millor manera. A l’NBA en espectacle no els guanya ningú però no focalitzen l’atenció en el joc. És una mica perillós treballar per tot el que envolta el bàsquet i no pel bàsquet, i a l’NBA està passant. Per això quan la gent es pregunta si Pau Gasol està al nivell de Magic o Bird és una equivocació, perquè parlem d’una època en què les llegendes a l’NBA estaven a anys llum d’Europa. Ara ja no és així, i els europeus també hi són estrelles, allà. Ahir conversava amb dos nois que no són de bàsquet i em parlaven d’en Pau i d’en LeBron. Crec que aquí la transcendència de la cerimònia és menor que als Estats Units i no serveix per enganxar aficionats al bàsquet, però sempre és positiu parlar d’aquest esport, perquè fa bullir l’olla. Recordo una vegada que era als Estats Units i l’entrenador Don Nelson em preguntava si veia Sabonis fent el salt d’Europa a l’NBA. La resta de tècnics no el veien i estava jugant un sub 21 al Japó. Va tardar a jugar a l’NBA. En Pau va trencar totalment aquesta mentalitat quan va marxar del Barça a Memphis.