IHO LÓPEZ
PIVOT DEL TENERIFE
“Recuperar-se és un esport”
“Vaig dir-me que temporada nova, vida nova”, diu la blanenca
“Des de l’accident que no soc la mateixa i jugar amb una barra de ferro a la cama no és fàcil”, reconeix
Hem tingut una temporada difícil, tres entrenadors i jugadores que han marxat. Costa, en aquestes condicions
L’Spar Girona rep, en quadre per les baixes, el Tenerife aquest diumenge a Fontajau amb Iho López (1,90 m, 1997) al conjunt visitant. La pivot blanenca, al primer equip de l’Uni del 2013 al 2015, va marxar als EUA havent estat una referent de les seleccions FEB –tres ors europeus seguits fins al 17– i, després de l’accident de trànsit quan era a la Universitat de Florida, va fitxar per l’Uni per jugar cedida al GEiEG (20/21) i formar part de l’Spar el curs passat abans d’emprendre l’aventura professional.
Arriben cuers i gairebé descendits.
És veritat, vam presentar recurs pel partit de Jairis, però encara no ens han dit res, però sembla que sí... Jo volia provar a fora i quan no em van renovar a l’Uni em va semblar que el de Tenerife era un projecte atractiu, amb una bona plantilla.
Tampoc surt com s’esperava?
Hem tingut una temporada difícil, amb tres entrenadors i jugadores que han marxat. Costa jugar en aquestes condicions, perquè quan sembla que comença a funcionar hi ha canvis i això ens perjudica. No m’havia passat mai. Com a jugadora busques la màxima estabilitat i els canvis d’estil costen.
I això de negar-se a jugar a Salamanca pels impagaments, no deu ser agradable. Van trobar a faltar algun tipus de suport de jugadores d’altres clubs?
Vam decidir exercir el nostre dret com a jugadores, no era cosa d’un sol mes, i ells tenen dret a fer unes coses i nosaltres, unes altres. Va anar així, però actualment sí que estem al dia i jo no vaig denunciar res perquè al contracte hi ha uns terminis per rescindir o deixar-nos d’entrenar. Com que no ho vam fer, l’associació de jugadores no va poder actuar, però sí que l’organisme superior, la federació, hauria de tenir cura que no passessin aquestes coses, quan un club no paga al dia.
Es queda i l’equip se’n va a jugar un partit pel qual s’ha entrenat.
Si no et paguen, pots deixar de jugar o d’entrenar-te, és una decisió teva, i quan et paguin hi has de tornar. Pots fer-ho pel teu compte, amb l’equip, però després no té sentit... No és blanc o negre, sinó un gris fosc.
L’Uni està migrat per les lesions.
Són companyes i sap greu, sé com costa recuperar-se, i de fet considero que recuperar-se és un esport. Segur que les que ho estan passant donaran el millor de si per tornar al cent per cent.
Segur que recorda la primera lesió de la María Araújo.
Sí, jo era a l’entrenament aquell dia i totes ho vam veure. No ens ho volíem creure, però les cares que fèiem... Sabíem que havíem de seguir endavant i no només com a jugadores, que cadascuna per ella mateixa ho fa, sinó per algú més, la companya: que se senti acompanyada i que vegi que el seu esforç i el seu sacrifici no són en va, i que anirem a totes.
Un cas així ja és traumàtic, primer per la jugadora que ho pateix i després per l’equip. Però el que està passant ara, que n’hi ha tres, i quan arriba Ornella Bankolé al segon partit també es lesiona...
Sí, de fet, en el partit de l’Avenida que la María es fa mal ja es veu, a les cares de les companyes, que estan plorant i tampoc s’ho creuen. Una lesió així la pateix tot l’equip i fa mal veure una jugadora patint d’aquesta manera.
Quan surt el calendari, quant triga a mirar el dia que ve a Fontajau?
[Riu] La veritat és que no ho miro. Vaig dir-me que temporada nova, vida nova, i ha estat difícil a nivell mental pels impagaments i canvis d’entrenadors, canvis de dinàmica. Em miro el dia a dia perquè, si no ho fas, pots acabar boig.
Ara fa dos anys que l’Spar guanya la copa, què tenia aquell equip?
Era al GEiEG com a vinculada i hi anava als entrenaments. Fer-ho va ser una gran experiència, com companyes d’equip que han jugat amb la Sonja Vasic o la Chelsea Gray.
A la Faustine Parra la coneix molt bé. S’esperava que jugués tant?
Sí, i al venir de l’estil francès li va molt bé, i és una molt bona tiradora. Aprofita cada oportunitat que té i me n’alegro molt per ella.
El cas de Júlia Soler, que marxa cedida i després ja no torna. Vostè, que abans de marxar als EUA arriba al primer equip, què creu que falta perquè n’hi hagi més?
Depèn de cada cas, i en el meu crec que costa sobretot a nivell mental, perquè una mateixa es posa pressió pel fet de ser de la casa i això t’acaba generant dubtes. Més pel soroll que t’arriba de fora que pel propi repte. És difícil fer-se lloc en un equip professional i encara més si hi ha el nivell que hi ha a l’Uni.
Es veu fent carrera professional?
Tinc 25 anys però el meu cos sembla que en tingui 30 o 35. Des de l’accident que no soc la mateixa i jugar amb una barra de ferro a la cama no és fàcil.
Notícies relacionades
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.