El Baxi Manresa busca aquesta tarda a Vílnius l’accés als quarts de final de la Champions, la competició de la qual va ser subcampió el curs passat. “És millor no pensar en el marge de punts i mirar de guanyar, sortir concentrats”, diu el capità de l’equip, Guillem Jou (1,95 m, 1997), sobre el coixí de 13 punts que tenen pel 82-69 al Nou Congost. L’aler de Llagostera jugarà dissabte el seu primer partit com a professional a Fontajau –on de petit, amb la família, era un dels habituals– amb els de Pedro Martínez fora del descens.
Les coses surten. Alliberats?
No del tot, perquè falta molt. Sí que aquestes victòries a casa amb el Betis i el Fuenlabrada s’havien de treure, i guanyant l’average, sí o sí. En els dos casos ho hem aconseguit i et quedes més tranquil, però dura poc, perquè dissabte hem de tornar a fer un bon partit. Falta molt per aconseguir la permanència.
El curs anterior va ser tan bo que acaba suposant una càrrega?
Hi penses, evidentment, i t’hi acabes comparant. Aquest potser no vam començar gaire bé. Però som el Manresa, tenim el pressupost que tenim i pots venir d’una temporada molt bona però, al final, tornes a començar de zero. No del tot, però gairebé. I hi ha jugadors que assumien uns rols molt importants que ja no hi són per la gran temporada que van fer i això també afecta, a banda d’altres problemes que hagin pogut tenir alguns jugadors a títol personal que han provocat que tot es girés en contra comparat amb l’any anterior. Toca mirar endavant, saber on som i seguir lluitant i competint al màxim.
Temporada difícil. Algun dia, amb tants canvis o males ratxes, ha vist que no se’n surten?
No sortir-te’n...? Veus que hi ha partits que jugues bé i et mereixes guanyar, però són coses del bàsquet. I també de la vida, una mica. Costa continuar sent optimista i entrenant-te al màxim, amb confiança. Acaba sent com tot: cal ser fort mentalment i continuar perquè, com dius, estem una mica millor amb aquestes victòries, però no gaire tampoc, i encara falta molt.
Ser el capità, i tan jove, li afegeix pressió? I ara que no hi ha Rafa Martínez, encara més?
Més pressió, evidentment, més que res perquè t’estimes el club. Fa molts anys que soc aquí i el Manresa m’ho ha donat tot. El que vols és fer-ho el màxim de bé possible i aconseguir el màxim de victòries. I, vulguis o no, quan les coses no surten, te’n sents responsable, i quan ets el capità i sents el club com el sento, costa. És seguir endavant i creure en el dia a dia, esperar que els resultats bons arribin.
Juguen a Vílnius però intueixo que quan veu el calendari ACB va a buscar el dia del Girona...
Sí [riu]. Més que per mi, que evidentment em fa il·lusió jugar a Fontajau, per la meva família, que fa tres mesos que tenim les entrades comprades. Estava apuntat al calendari de casa...
Sent de Llagostera, com en Jordi Plà i Comas o l’Albert Sàbat, ja hi afegeix un punt d’efecte que encara que no fos el Girona ja el convertiria en un dia especial...
L’Albert el conec i hi tinc més tracte, però sí que fa gràcia.I quan ja havia jugat algun partit en contra, sent un poble petit, que quan era jugador fóssim dos a l’ACB havent-hi 8.000 habitants, crec... O ara amb un jugador, un ajudant i un director esportiu, ho fa especial. Però sobretot és jugar contra el Girona a l’ACB a Fontajau. Si fossin a la pista segur que ho seria més.
Què li sembla com ha evolucionat el projecte de Marc Gasol?
Des de fora, i més sent de la comarca, que des que es va crear el veus tal com ha anat: de mica en mica primer fent només els equips de base que hi va haver un o dos anys i després aconseguir plaça a EBA i anar pujant, mirant que el club fos sostenible i que no fos una cosa feta ràpid i malament, d’un dia a l’altre. Es veu un projecte que ha anat seguint els passos correctes. I, evidentment, la figura d’en Marc és molt important, pel que representa per a aquest esport i també per a la ciutat de Girona.
I com a jugador, que ja s’hi van enfrontar al desembre, és més desequilibrant pel que genera?
Encara no hem començat a preparar aquest partit de dissabte, però sí que tots sabem quin tipus de jugador és: molt bo individualment i capaç de fer molts punts des del pal baix o obert o com sigui. Però és el que dius, el que acapara, el que genera i el que fa estar la defensa rival pendent d’ell. Ho engloba tot...
Pedro Martínez era l’anterior entrenador d’un equip gironí a l’ACB. És com Èric Vila que hi anava de petit o li queda lluny?
I tant que ho recordo. Tota la meva família érem socis, del Valvi i de l’Akasvayu. Recordo fins i tot abans que arribés en Pedro quan hi havia en Pesic que van guanyar la FIBA Cup, com la Champions d’ara, en la final four a Fontajau. I després en Pedro, que va dur l’equip a la copa del Rei i després a la final de la ULEB, que es va perdre contra la Penya. Era un projecte molt il·lusionant. I quan van fitxar Raül López, Salenga, Gregor Fucka o l’arribada de Fran Vázquez, semblava que tot havia de ser molt gran, però les coses no van acabar com semblava.
Creu que se n’ha après la lliçó?
Sí i la gent que conec que hi està ficada sé que ho recorden i que volen anar amb peus de plom, entre cometes: fent les coses bé, sense voler posar-se límits però tampoc crec que vulguin d’un dia a l’altre fer un superprojecte i que acabi com el 2008.
Fontajau està entregat des del dia 1. Sense posar-lo en un compromís però jugant com a local al Nou Congost, tant ho nota, el jugador, el paper del públic?
Sí, i ja et dic que és una sort, a Manresa. Com l’altre dia que a casa, contra el Betis, vam tenir alguns moments complicats cap al final del partit, i tenir tot el Nou Congost al costat, amb la gent com anima, com crida i com viu el bàsquet, ajuda molt.
Què va menjar per dinar dissabte Jerrick Harding per fer 41 punts. Què n’hem d’esperar? I què li sembla el curs de Kameron Taylor?
No ho sé, però que hi torni... És un jugador amb molta capacitat d’anotació. L’altre dia es va ajuntar una mica tot, el talent que té i que tot li anava a dins. En Kameron Taylor té una mica aquest perfil però potser una mica més complet, capaç de fer gairebé de tot. A en Harding el veig més especialista anotador, però són, els dos, molt bons.