“Ens sentim més fortes”

“L’equip no ha deixat de treballar. Has de mirar d’oferir la teva millor versió i preocupar-te només d’allò que depèn de tu”

“Estava jugant al costat de les millors i veia que n’era capaç. Ara em coneixen molt més aquí”

Rebekah Gardner a Fontajau, on arribava sent quasi una desconeguda i va acabar sent MVP de la lliga QUIM PUIG.

Patrocini

Que et reconeguin la teva feina sempre és un goig, però tampoc és una cosa per a la qual treballis específicament

Borja Sánchez - Girona

L’Spar Girona afronta des de divendres contra el Gernika la copa a Saragossa, una competició que ha guanyat un cop (2021) i de la qual ha estat finalista des del 2017 –a Fontajau– de manera indefinida. Va guanyar-la contra el València i n’ha perdut cinc amb l’Avenida, quatre seguides i la de fa un any, quan Rebekah Gardner (1,85 m, 1990) es va lesionar amb un cop al genoll en la segona meitat. “Feia setmanes que arrossegava molèsties, i després d’haver forçat per jugar vaig haver de parar un mes”, recorda la que va ser la MVP de la Lliga Femenina el curs passat, el del seu debut en la competició estatal, l’Eurolliga i, en conseqüència i també gràcies al seu rendiment en l’Uni, la WNBA amb les Chicago Sky.

Venen d’unes setmanes difícils. Com es troben abans de la copa?

L’equip no ha deixat de treballar en cap moment, i amb l’arribada de la Ceci [Muhate] ens sentim més fortes pel fet de tenir una jugadora més. Anar perdent jugadores per lesió va ser dur, un cop darrere l’altre, però ja et dic que hem continuat treballant i ara, amb la copa, ens sentim preparades.

La lesió de la María és el cop més dur? Les veiem a vostè o a Faustine Parra plorant, a Salamanca.

Va ser molt complicat perquè estem parlant d’una jugadora que per a nosaltres és molt importat, tant a dins com a fora de la pista. És la nostra capitana, i sí que és cert que totes les baixes representen moments difícils, però en el seu cas es tractava d’una lesió que ja havia hagut de superar.

Quan arriba de la WNBA hi ha un altre entrenador i l’equip ja va coix per la baixa de Magaly Mendy, Murphy s’havia ofert per als entrenaments i s’acaba quedant, falta una americana... Com ho troba?

Sí que hi havia hagut canvis, però també quedaven força jugadores com la Gi [Labuckiene], la María, la Laia o la Binta. Sempre hi ha canvis, en els equips, i la veritat és que ja fa tants anys que jugo en diferents lligues overseas [a fora dels Estats Units] que t’hi acabes acostumant.

És el seu segon any aquí. Ho va percebre, que seria complicat?

No, no. És el meu segon any en la Lliga Femenina, també. I de fet tenia molt clar que teníem el millor equip: si ho recordes, al principi vam guanyar la supercopa [ella va ser-ne la MVP].

I fins i tot anaven líders en la lliga. És la primera finestra FIBA; quan Brittney Sykes ve per millorar el paper de Crystal Bradford però es queda quasi un mes sense jugar, comença el declivi de l’equip?

Cada temporada i cada equip té alts i baixos, això sempre passa i no deixa de ser normal. Sí que jugar amb una sola americana ens condicionava, però l’equip no va deixar de treballar en cap moment. Al final, has de mirar d’oferir la teva millor versió i preocupar-te només d’allò que depèn de tu, controlar el que està sota el teu control.

Per guanyar la copa s’han de guanyar tres partits en tres dies, amb el nivell del rival ‘in crescendo’. Com s’han preparat les últimes setmanes, sent tan poques jugadores?

Primer de tot no pensant a guanyar tres partits alhora, de cop, sinó anant d’un en un, un dia darrere l’altre.

Quan fitxa per l’Uni havia estat a Israel, Turquia, Romania, quan la veiem per primer cop en la prèvia de l’Eurolliga el 2020... Com ens pot explicar el punt d’inflexió que li permet arribar a la WNBA?

Es tracta d’un llarg camí, i el primer que he de fer és donar gràcies a Déu per haver-me guiat en cadascun dels passos que vaig fer des del meu primer any. Israel... Després a Turquia ja vaig poder jugar l’Eurocopa i em vaig començar a donar a conèixer. A Romania sí que vam tenir la prèvia, però arribar a la Lliga Femenina i poder jugar l’Eurolliga va ser molt important. Aquesta és la competició més important i a Chicago es van poder fixar en mi, donar-me l’oportunitat.

S’ho esperava, ser la MVP de la lliga fa un any? Recordo que li van donar el trofeu contra l’Avenida.

No m’ho esperava; sí que els dies abans de rebre el guardó sentia que se’n parlava. Que et reconeguin la teva feina del dia a dia sempre és un goig, però tampoc és una cosa per a la qual treballis específicament. Això sí, va ser maco poder-ho compartir amb les companyes i amb els aficionats, i són records amb els quals et quedes, molt benvinguts.

I això de formar part del millor cinc de les debutants a la WNBA, amb 32 anys? No passa gaire, no?

Una vegada més estem parlant d’una cosa per a la qual no treballes específicament, sinó que és un reconeixement a la feina que fas en el teu dia a dia. Jo estava jugant al costat de les millors i veia que n’era capaç.

Es refereix molt a la constància. És aquest, també, el secret del seu joc? Vull dir que, a més d’anotar, des que comença a l’institut sempre ha anat al rebot o ha baixat el cul per defensar. Aquí, amb les americanes, els punts els donàvem per fets, però la resta...

Sempre he pensat que forma part del joc i que en tots aquests aspectes hi ha una manera per poder arribar a ser una millor jugadora. Cada acció és important i no pots descuidar-te mai de cap. Aquí, a Girona, he volgut mantenir aquesta progressió.

Pot ser que després del seu paper als EUA l’estiu passat tingui més confiança en vostè mateixa?

Sí, és possible, però també et diré que la responsabilitat en el joc sempre l’he volgut agafar allà on he jugat. Sí que puc tenir més confiança, però soc la mateixa.

En el seu debut a Salamanca guanyen 69-77 amb 20 punts, 11 rebots i 35 de valoració seus. Ho nota, que li estan més a sobre i que ja se centra en vostè, l’Avenida?

Elles? El Salamanca no és l’únic, tots els equips ho fan. Els equips em coneixen molt més comparat amb la temporada passada. No deixa de ser un repte per a mi, per poder continuar millorant.

Va signar per dos anys, un més un, abans de marxar a Chicago. Com ho tenim? Classificar-se per a la següent Eurolliga hi pot influir?

Ho puc escollir jo i n’hem de parlar, amb la Laia [Palau], la setmana que ve o l’altra. Aquest últim any ha estat diferent per a mi, per primer cop des que vaig marxar a jugar a fora no he parat en tota la temporada i vulguis o no tinc 32 anys. De l’Eurolliga, encara que guanyar la copa t’hi doni l’accés, que hi tornin a anar tres equips de la Lliga Femenina com aquesta temporada no és cap disbarat.