L’esperit competitiu blanc
Bàsquet. Eurolliga. El Barça jugarà la semifinal de la final a quatre, com l’any passat, contra el Madrid, que va fer una remuntada increïble al Partizan de 18 punts
L’esperit competitiu del Madrid no té límit. És a l’ADN dels blancs en futbol i en bàsquet. Només així es pot explicar que un Madrid que estava literalment mort després del correctiu dels dos primers partits, en què el Partizan va guanyar al Wizink Center i va situar un 0-2, fos capaç de ressorgir de les seves cendres. I ho va fer primer fent una cosa impossible: guanyar dos cops a l’infern de l’Stark Arena (2-2), tot això sense Yabusele i amb una lesió per a tota la temporada de Deck. I després de tota aquesta èpica només va faltar ahir que en el cinquè i definitiu partit, quan un altre cop els serbis semblava que havien matat els blancs (41-59), va remuntar 18 punts amb un Sergio Rodríguez de fantasia i amb un perímetre amb gent que sap de què va això de la pressió, com són Llull, amb triples amb el seu segell, i un Rudy que va aparèixer quan feia falta. Ells, al costat d’Hezonja i de Tavares. Mai ningú a la història havia remuntat un 0-2 fins ara en uns quarts. Tot això no amb Pablo Laso a la banqueta, sinó amb Chus Mateo, el més que discutit tècnic. És la cinquena participació del Madrid en la final a quatre en les últimes sis edicions; només en va quedar fora a mans de l’Efes en l’edició de Colònia. El Partizan, ni amb Zeljko Obradovic va fer història en una sèrie per recordar molt de temps.
Serà el cinquè clàssic en una final a quatre
El Madrid i el Barça es retrobaran el 19 de març (20h) una cosa habitual en les últimes tres dècades, en què s’han trobat fins ara en quatre ocasions. El primer duel va ser en la semifinal del 1996 a París –en l’edició del famós tap de Vrankovic–. Després els blancs i els blaugrana es van retrobar en la semifinal de Londres (2013) i després en una de mal record a Milà (2014), apallissat 100-62 amb Xavi Pascual a la banqueta. El curs passat, a Belgrad, també va ser per als blancs.