Després de tornar de quatre mesos a l’AEK d’Atenes, on he pogut jugar per fi sense molèsties, torno a ser a casa a l’expectativa d’alguna oferta ACB per al curs vinent. Però com a culer òbviament estic amb els dos ulls posats a Kaunas. Penso sincerament que és l’any. Aquest any sí. Durant fases del curs hi ha hagut dubtes però la realitat és que la progressió de l’equip ha estat l’esperada, una progressió estudiada per arribar a la fase decisiva en òptimes condicions de joc, de confiança i de resultats. La realitat és que ens hem plantat a la final four amb un 3-0 sense pal·liatius al Zalgiris. Tothom parla de l’Olympiacòs, i és cert. Però jo que he estat a Grècia puc afirmar que bàsicament preparen els partits d’Eurolliga. La lliga grega són 12 equips i, si fa falta, ajornen partits per preparar cites europees. El Barça jugant en l’ACB té el ritme competitiu més alt. Sé que els Barça-Madrid han perdut rellevància respecte a fa uns anys perquè ara n’hi pot haver vuit o nou en un mateix curs –Eurolliga, supercopa, copa, ACB...– i abans n’hi havia menys. En alguns clàssics ara s’ha perdut aquella màgia. Però no en un Barça-Madrid com el d’avui. I ho dic com a excapità blaugrana, sempre excita, revoluciona, apassiona... i més si és en l’Eurolliga. Volem la revenja del curs passat a Belgrad. A més, els blancs han tornat a demostrar el seu esperit competitiu, un gen que crec que tenen com a club perquè també passa en el futbol i apareixen quan semblen morts. S’haurà d’estar alerta dels parcials que fan dins un partit gràcies a la rauxa d’estrelles com ara Llull, el Chacho i Rudy... Són com taurons, quan oloren sang et maten. L’has de matxucar dos cops dins un mateix partit perquè quan veuen una oportunitat te l’agafen sempre. Ho van demostrar contra el Partizan, en què se’ls en va anar de les mans una baralla que ha estat decisiva. Sí que he de dir que partits d’aquest nivell, com el que jugarem en la semifinal, es juguen a 10.000 revolucions i la tensió és gran. És normal que hi hagi picabaralles però s’ha de ser conscient que som un exemple per als joves. El Barça ja suma tres temporades seguides en la final four. Crec que és innegociable que sempre hi ha de ser. No obligat a guanyar però sí a ser-hi. Ja fa 13 anys que no aixequem el títol i això parla del nivell que té l’Eurolliga amb el nou format tot i no haver-hi els equips russos. Estic trist perquè m’ha arribat que les penyes blaugrana (Sang Culé Cor Català, Dracs 1991 o Penya Meritxell), motor del Palau, no han pogut viatjar a Kaunas pels preus desorbitats. Una llàstima per una gent que s’hi deixa el cor i en una ciutat de bàsquet. Mantinc contacte amb algun jugador com sobretot l’Àlex Abrines i també amb l’encarregat de material o els de premsa.