LA CRÒNICA
L’emancipació frustrada
Sovint la història té episodis amagats, desconeguts o simplement oblidats, que sorprenen quan són trets a la llum o redescoberts. Un d’aquests episodis en l’esport català és la decisió que va prendre la Federació Catalana de Bàsquet (FCBQ) l’any 1934 de trencar amb la Federación Española (FEB).
L’historial de greuges arrenca a finals de la dècada dels vint, quan Catalunya era l’únic lloc de l’Estat on es jugava a bàsquet de forma organitzada i amb una federació, la catalana, que des de 1925 gestionava el seu campionat. A Barcelona tenia seu també la Federación Nacional (que el 1933 passaria a ser la FEB), un organisme que, a falta de bàsquet de competició organitzat a la resta de l’Estat, vegetava gairebé buit de contingut. La primera topada entre ambdues institucions va ser l’any 1928, quan, arran de la visita de l’Hindú Club de Buenos Aires a Barcelona, la FCBQ decideix modernitzar el reglament amb un seguit de mesures com ara adoptar el bàsquet amb cinc jugadors per equip i abandonar el bàsquet-7, una decisió que la Nacional va desautoritzar; la catalana, però, va tirar pel dret amb el suport dels clubs. Un altre conflicte va ser el del 1933 en el primer campionat d’Espanya (l’actual copa). En semifinals, doble duel català-madrileny: Iluro–Madrid i Juventus–Rayo Club. L’anada, a Mataró i Sabadell, s’havia saldat amb sengles victòries catalanes sense cap incident; en canvi, la tornada a Madrid, a la pista de Goya –a l’aire lliure–, va ser moguda. Els dos partits es van jugar seguits en un terreny de joc que presentava un estat deficient (la història no es posa d’acord si el sòl era de terra, de sorra o cendra, hi ha diverses versions al respecte). En el Madrid-Iluro –els blancs sense Real, car ens trobem a la Segona República– sembla que l’àrbitre Duplat va celebrar alguna cistella local com un aficionat més, un fet que, afegit a una actuació que ja venia sent poc imparcial, va provocar que els mataronins es retiressin a 9 minuts per al final quan perdien per 9 punts (a casa havien guanyat de 4). Una estona després, el Juventus, que tenia una renda de 15 punts de l’anada, va caure per 17 contra el Rayo. La indignació en el bàsquet català pel que va succeir a Madrid aquell 22 d’octubre va ser tal que els clubs de casa nostra es van negar a prendre part en el campionat estatal de l’any següent, que no es disputaria a causa d’aquest boicot.
Arribats a aquest punt, cal introduir una dada important per a l’esport català i per entendre el que passaria més endavant: el 2 de gener del 1934, la Federació Catalana de Rugbi, presidida per Joan Boix, era reconeguda internacionalment i esdevenia una de les fundadores de la Federació Internacional, la FIRA. Catalunya jugava i era una més en el concert internacional.
Tornant al bàsquet, el tercer capítol de les topades entre les federacions catalana i espanyola, i que va fer vessar el got, es va produir arran de l’actuació de la FEB en l’afer Espanyol-Juventus. Aquest partit, disputat el 28 de gener del 1934 i corresponent a la primera volta del campionat de Catalunya, va ser suspès en el descans per diversos incidents quan els visitants guanyaven per un punt. Després que la catalana fes públiques les sancions, l’espanyola va entrar en escena esmenant la decisió de la catalana i, a més, obligant que el partit de la segona volta es jugués a Mollet, una decisió que provocà la ira del club sabadellenc, vigent campió en aquell moment, que va considerar el veredicte de la FEB un abús de poder.
Amb tots aquests antecedents, ens situem a la primavera del 1934. La FCBQ, presidida per l’arquitecte Àngel Truñó, convoca assemblea per al 10 de juny, una sessió que tindrà lloc a l’estatge de la Unió Cristiana de Joves al carrer Casp de Barcelona. En l’ordre del dia no hi ha cap punt que faci preveure tempesta, tot i que el consell directiu volia resoldre d’una vegada la situació creada arran les decisions de la FEB en el cas Espanyol-Juventus.
Aquell diumenge de juny, doncs, l’assemblea comença i es va desenvolupant seguint l’odre del dia, quan el representant de l’Iluro de Mataró, Jaume Mas, proposa un vot de censura a la Federación Española demanant la dimissió de la seva cúpula i, de retruc, que la FCBQ esdevingui l’òrgan màxim d’apel·lació a casa nostra. El secretari de la FCBQ Àngel Gutiérrez, secundat pels representants de la Intendencia (equip militar) i de l’Espanyol, es manifesten en contra de la moció adduint que la catalana devia obediència a l’espanyola i havia d’acatar les determinacions que aquesta prengués. El tema es debat i, portat a votació, la moció s’aprova per 13 a 6.
Segons el que es llegeix en l’acta d’aquella sessió, l’assemblea va fer tot seguit una pausa d’uns minuts, i és en reprendre’s quan tot esclata. Inesperadament, deu clubs (l’acta no especifica quins) presenten una nova moció, en aquest cas, per trencar amb la FEB. El text és el següent: “Els clubs a baix signants, vista la pèssima organització del primer campionat peninsular celebrat l’any passat, l’actuació en aqueset de la federació encarregada de portar-lo a cap, i espectadors de la vergonyosa antiesportivitat demostrades pel públic i federatius castellans en els partits celebrats en el passat campionat peninsular a Madrid, demanen al consell directiu que quedi avui nomenat que faci les oportunes gestions per deslligar-se de l’esmentada Federació Espanyola de Basket-ball i procedeixi en la forma que ja ha iniciat un altre consell regidor d’una branca esportiva de la nostra terra.” La darrera frase és una clara referència a la independència aconseguida pel rugbi català mesos abans. Sotmesa al vot de l’assemblea, aquesta moció s’aprova per 12 a 5, i minuts després la FCBQ escull vicepresident Joan Boix, l’home que en aquell moment presidia la Federació Catalana de Rugbi i que podria haver tingut un paper clau en la passa feta pels clubs durant aquella estona de pausa. Cal destacar que, ja d’anys enrere, la catalana mantenia una certa activitat internacional, com ho demostra el fet que ja l’any 1926 visités Barcelona Louis Clausen Schroeder, secretari del Comitè Mundial de l’YMCA –organisme clau en la difusió del bàsquet al món abans de crear-se la FIBA–, els contactes amb la Federació Argentina, els partits d’equips italians i francesos a Barcelona, els viatges del Patrie i del Club Femení i d’Esports a França i a Algèria respectivament, o que la FCBQ s’hagués adreçat al Comitè Olímpic Internacional demanant que el bàsquet fos inclòs als Jocs de 1936.
Dies després de l’assemblea, la FCBQ redacta una nota de premsa que serà publicada el dijous 14 de juny pels diaris La Publicitat i La Veu de Catalunya, i on es pot llegir aquest fragment que comença fent referència a la FEB: “Fou severament censurada la intervenció de l’esmentat organisme, el qual envaí la jurisdicció de la catalana (...) aquesta proposició, encaminada a fer que el bàsquet català assoleixi la categoria que li pertany, és d’una gran importància, tota vegada que permetrà que a la Federació Catalana s’infiltri aquell veritable sentiment de catalanisme que fins ara havia estat mediatitzat, i ensems que aquest esport pugui desenvolupar-se en un radi d’acció més efectiu.”
La FCBQ convoca una nova assemblea per al 14 d’octubre, però els fets del 6 d’octubre faran que Comandancia Militar la suspengui i la sessió s’ajorni fins al 4 de novembre, en un ambient (amb el president Companys i la majoria del govern català a la presó) on qualsevol intent de secessió semblava suïcida. De fet, en aquesta assemblea del novembre, el president Truñó es limita a constatar la bona predisposició de la FEB (presidida en aquell moment pel directiu de l’Espanyol Damià Cañellas) i l’únic que es fa és crear una ponència que redacti uns estatuts de la FEB que s’ajustin “a les necessitats de la Federació Catalana”. Del trencament acordat no se’n torna a parlar i el que semblava el moviment emancipador del bàsquet català va quedar reduït, finalment, a una comissió per modificar uns estatuts.