Albert Ventura Pedreño (Badalona, 7-4-1992) va arribar a la Penya procedent d’una de les escoles de referència del bressol del bàsquet, la Minguella, d’on van sorgir també Vidal, Sada, Ferran López... Llavors ho va fer sense fer soroll i ara marxa de la mateixa manera, sense polèmiques, acceptant la situació, no forçant en l’acord de rescissió i no buscant cap situació incòmoda per a ningú. La Penya perd, sens dubte, orgull i esperit a la pista, una cosa que es trobarà molt a faltar perquè això no s’entrena; es té o no es té. Això sí, marxa un exemple. Un exemple amb majúscules per a tot el planter de la fàbrica de jugadors i jugadores que és el Joventut. L’exemple que tot i no tenir el talent de Ricky o Rudy també es pot triomfar. I ho ha fet durant dues dècades treballant molt, creient en ell mateix i superant reptes constantment. Només així s’explica que hagi pujat tots els graons fins a ser el capità d’un històric com la Penya. Només així s’explica que tot i no ser el millor canell de l’ACB acabés líder en triples fa dues temporades. Només així s’explica que l’afició fos responsable directe de la seva renovació fa un estiu en un crit unànime perquè continués. S’ha guanyat l’estima a la pista i a fora, sent badaloní, aturant-se molts cops pel carrer sense un no per a ningú. Ventura emprèn un nou camí deixant un buit al cor dels verd-i-negres d’un referent de tants joves que somien fer realitat el que va fer Ventura: passar de les pistes del bàsquet base a la pista central. El dorsal 14, que lluïa el seu germà Ferran i el seu pare Xepe, ha estat un exemple. El tornarà a portar algú o se li retirarà? Difícil de veure en el bàsquet actual, en què el canvi d’equip és constant, que algú passi de les categories inferiors a ser capità del seu club després de tretze temporades a l’ACB.