La cohesió que va mancar a l’inici i el calendari, que prioritzava anar partit a partit, feien que l’equip s’anés construint a mesura que passaven les jornades i havent d’aconseguir resultats. Era la part més complicada i els hem assolit en la primera franja per afrontar aquesta segona, que crec que és l’objectiu primordial, amb la construcció real del que pot ser aquest equip. Les jugadores –que ha costat readaptar-les a totes– em coneixen a mi i com vull jugar, i es comencen a conèixer entre elles. D’aquí en surt la part més maca, del joc col·lectiu, i en això ens basarem seguint la pauta de les victòries.

El primer entrenador no descansa. La jugadora se centra en el seu treball físic i mental, però acabat l’entrenament, o el partit, pot descansar. El segon entrenador, per exemple, fa una determinada feina però el seu estat d’alerta en partits, entrenaments o situacions quotidianes té moments de descans, tot i que sí que té moltes hores d’ordenador i anàlisi. El primer ho ha de supervisar tot: que el cos tècnic treballi com vol ell, la relació amb el club, la premsa o les jugadores. La gestió s’afegeix a la feina real de pista i no s’acaba mai, sempre hi ha coses. És potser el que més noto.

És el gran canvi i has de tenir clar l’objectiu final; a mesura que passen les coses i es veu el joc, analitzar-ho al més ràpid possible i actuar de manera oportuna. Prens decisions en els partits i en els entrenaments, com ara no permetre segons quina actitud o marcar el nivell d’exigència. Al final és la teva personalitat la que has d’aconseguir reflectir a l’equip i que s’ho creguin i et segueixin. També donar prou confiança al club.

Ajuda molt perquè ho veus a venir. He estat 20 anys a l’elit i hi ha molts tipus d’equips i jugadores. Sé què pensa ella molts cops i segurament també com mirar de fer-la reaccionar. Després hi ha el cos tècnic i el servei mèdic, que també conec, i sé què demanar-los i que se’ls ha de valorar l’esforç. El segon, evidentment, que treballa molt i a l’ombra però que té un paper fonamental... Jugant vaig ser base directora: tot el que és ritme de partit i que totes les peces s’introdueixin a l’equip i se sentin importants perquè en qualsevol moment poden tenir un paper diferent del que tenen llavors... Per a mi és el gran avantatge que potser no té l’experiència de primer entrenador. En això tinc l’equip bastant apamat.

Sí i també perquè és una altra generació. La jugadora té la vida molt més fàcil per dedicar-se a l’esport i, per tant, s’ho pren més seriosament, amb més exigències. Hi ha més mediatització i acaba sortint tot. Però al final és molt important que no es perdi la vocació; abans hi havia molt desig. Sense les eines aconseguies arribar als teus màxims, els del club, i ara sembla que sense elles no pugui ser. És el que m’agradaria transmetre: aquella implicació a la pista independentment de com vagin les coses.

De tots n’he après però també que cadascú ha de ser un mateix. Jo tinc l’estil que tinc, amb una determinada imatge i discurs i sobretot una personalitat molt concreta que em fa ser qui soc. Quan t’has de mediatitzar crec que l’error és fer un paper: sí per provocar una reacció però no ho podràs mantenir en el temps. Jugar amb els mitjans? Per a mi és molt perillós i l’ideal és anar de cara. Si tens un atac frontal d’algú que hi juga, i això sí que ho vaig aprendre de l’Alfred, tens dues opcions: hi entres i allò pot acabar molt malament o bé et retires perquè no és el teu camí. Soc poc polèmica, m’abstrec de les opinions de gent que fa la seva feina o gent que opina de la teva, i em dedico molt al dia a dia, a tenir la gent compromesa i creient en el que fan, i després els resultats arriben o et posen al lloc que et toqui.

Totes dues. Sempre miro d’analitzar el perquè i ho tinc molt clar. La primera és amb un equip que fa quasi dos anys que juga de memòria i al començament de temporada hi anem sense moltes de les jugadores que han de ser les referents. Ens passen per sobre d’una manera bestial: és el seu primer partit, a casa i amb unes ganes boges de destrossar-nos i no hi ha pietat: se’ns acaba la benzina, les eines ofensives i és un daltabaix. Aquesta, quan hi siguem totes, serà una altra pel·lícula. La de Salamanca ens fa tocar de peus a terra. És a dir, tu pots mirar de construir un equip i comences a veure què pots arribar a ser, però si no hi ha continuïtat allò es dilueix: no tens prou solidesa per competir de tu a tu amb un dels millors equips de la lliga, si no el millor, que va líder. Has de fer un partit perfecte i en aquell moment l’equip no era capaç de mantenir-ho els 40 minuts. I a Salamanca, un altre cop a fora, de seguida que oloren la sang...

És un tarannà dels difícils, però pel seu caràcter i el seu estatus l’has de mantenir dins l’equip perquè no es deixi anar i, alhora, que no perjudiqui el grup. Hi ha una línia molt fina i és on estem. També et diré que ve sense pràcticament haver descansat i que mentalment, i m’ho ha dit, necessita aire. Hem de conjuntar-la més a l’equip i que no vagi tant en la seva línia individual. És complicat.

Són dos perfils molt diferents, des del punt de vista físic i de caràcter, i quan comencem la Laura arriba després de molts mesos sense competir per la lesió i la Sandra, en canvi, ho fa al màxim i amb ritme de 3x3. En l’inici una està establerta i l’altra està tornant, quan la Sandra té la lesió la Laura fa el pas endavant i ara s’han igualat les coses. A totes dues les veig amb capacitat de liderar l’equip i fins i tot de jugar juntes. És un molt bon tàndem que pot anar canviant el protagonisme. I portar un equip d’aquesta entitat no es fa d’un dia a l’altre: la Laura se n’ha de veure capaç, que ja està passant, i qui té l’experiència és la Sandra.

És un tema de rotacions i capacitat anotadora o decisions per l’estructura d’equip que teníem en un moment determinat. Tenim moltes jugadores que poden agafar la pilota i tirar endavant i ho farem. Però és important saber qui dirigeix l’equip i posa les peces al seu lloc.

En principi que anés de menys a més i agafés la solidesa física, sobretot, que està molt per sota del que hauria d’estar i és un hàndicap, un més, en aquest inici de temporada. A mesura que estigui millor, desenvolupar el joc que té: és una killer, una tiradora, sap jugar i llegir espais, farà la resta més bones. Espero que agafi el punt de forma i que sigui vital.

A mi m’agraden molt totes dues. Una em dona seguretat, amb poc error i molta solidesa per saber estar i saber definir bé. I l’altra té molt talent i la veurem explotar. Té una facilitat de joc per a ella i per a la resta. Tenen prou força física perquè juguin juntes. A més, treus l’obligació de tenir sempre un cinc i, alhora, tens quatre interiors que es poden anar combinant de diferents maneres i totes bones. La més complexa, Tolo amb Giedre, ja s’ha vist per les necessitats de l’equip l’any passat, i aquest, de manera solvent. Tens moltes possibilitats, fins i tot la Morgan en el tres.

Ha sigut dur perquè no estem gens acostumats al tipus de joc, amb unes defenses molt conservadores i poc vistoses. Ningú s’arrisca i t’acabes trobant l’autobús dins la zona. I per la duresa física, però ens ha anat bé perquè no l’havíem tingut, la jugadora era tova en els partits i ens ha ajudat a posar-nos en la competició real, per anar-hi amb molta més energia. El tercer factor és jugar a fora i amb aquest tipus de desplaçament que ens ha fet arribar a la finestra molt saturats de quilòmetres.

Per a mi és el més complicat de gestionar en un vestidor perquè abans de saber quin rival tens has d’anar a casa seva, amb el desplaçament i l’arbitratge, el component físic... A haver de guanyar de molts punts ja t’hi durà el partit mateix. Hi ha hagut moments en què era més important construir l’equip que si en aquell partit el podies trencar o no, perquè algun dia hi hem acabat jugant amb sis pel nas de l’Ainhoa o la febre de la Giedre. Tot té la seva lectura i aquests dos partits que ens queden per a mi és vital que estiguem al cent per cent. Si hi estem, a casa, ha d’acabar passant, però no ha de ser l’objectiu del partit, sinó que es vegi un bon espectacle i que allò que estem treballant en el dia a dia surti cada vegada millor.

El que més m’impacta és que quan jo jugava només hi havia una grada oberta i al pavelló ressonava el bot de la pilota. Jugaves a casa i deies: “Però perquè s’encaparren a jugar en un pavelló tan gran si el que necessitem és caliu.” Ara el tens amb 2.500 persones de mitjana i omplint els grans dies. És un canvi espectacular i som dels pocs clubs que tenim aquesta assiduïtat i el jugador se sent afortunat. Jo em sento una afortunada de viure-ho.