Lluís Costa (Sant Just Desvern, 27/2/1993) s’ha convertit en el millor base estatal estadístic del segle XXI. El favorit de la supermanager. El base del Granada i de la selecció catalana està fent una cosa molt difícil de veure avui en dia, quan les rotacions són molt habituals: juga una mitjana de 28:43 minuts per partit. En els últims 8 anys no hi ha hagut cap espanyol que ho hagi fet des d’ Àlex Mumbrú, el curs 2015/16 a Bilbao. En els últims 15 anys només hi ha hagut 5 jugadors estatals que han tingut una mitjana de minuts com Costa: Mumbrú a Bilbao, Vidal a Sant Sebastià i a Badalona, Nacho Martín a Valladolid, David Doblas al Guipúscoa i San Emeterio al Baskonia. Una de les males sorts que té Costa és que aquest any no hi ha finestres FIBA, quan jugaven fases de classificació espanyola, on hauria anat segur. Veurem si manté el nivell fins al febrer, quan hi ha convocatòria de Sergio Scariolo. Costa mira enrere amb satisfacció per haver assolit un repte personal amb molta feina al darrere: “La veritat és que cada any hi havia una excusa perquè els clubs apostessin per bases d’aquí. A mi m’han dit que no defensava, també que no llançava, després que no era prou alt per a l’ACB... i al final penses que potser és veritat. A Manresa em van donar l’oportunitat i quan vaig arribar a Granada i el tècnic Pablo Pin m’ha donat confiança m’estic sorprenent a mi mateix.” Lluís Costa es va formar al planter del Barça i recorda com hi va arribar: “Era premini i jugava amb el Sant Just, érem del poble i de l’entorn. Vam anar a jugar amb la Penya, on hi havia Ventura i Bassas en aquella generació, i, tot i que tenien un any més que nosaltres, vam guanyar. Després jugava el Cornellà, que era com el filial del Barça. Ens van veure i ens van fitxar.” Costa recordava amb ironia al programa Tirando a fallar un dels seus punts forts: un caràcter guanyador: “Sempre he estat molt competitiu. De fet amb la meva xicota, en una de les primeres cites, vam anar a jugar contra una altra parella. Va fallar el tir clau i la vaig esbroncar. Encara m’ho recorda.”