Crec que era el moment. Sentia que havia fet el meu procés d’acceptació de no poder tornar a jugar, o de no voler tornar a jugar, i era el moment. Ho vaig poder transmetre en un acte familiar, que no va ser molt gran, però on vaig poder expressar unes emocions viscudes durant molts anys.

També, sens dubte. Al final, ser millor persona, millor pare, fill, germà amic, sens dubte que et farà ser millor professional, sigui quina sigui la teva tasca. Al final, ets el que ets.

Més ràpid, sobretot la part del primer equip. El club s’inicia sent un club de base, i avui dia, per mi segueix sent un club de base. Això és una manera meva d’entendre el que és l’esport i l’impacte que ha de tenir. On dediquem esforços i temps és a la base, que està molt més evolucionada que el primer equip. Estem a un bon nivell, que ens ha costat arribar-hi, amb un projecte conjunt amb l’Uni, amb 250 nens, 200 nenes, que estan creixent cada cop més com a persones, amb molt bon suport en el seu dia a dia, amb la importància de la competició però sense que sigui un fet de vida o mort. T’ajuda a afrontar els reptes, i per això és molt important, la competició, però ve el dia següent. L’acceptació de l’error, la supervisió psicològica que tenen els nens i les nenes... Estem contents de cap on estem anant i els passos que estem fent, perquè són passos ferms i hi creiem moltíssim. Per mi, el club sempre serà un club de formació.

Consolidar-lo a l’ACB, que és molt important i una tasca gens fàcil, perquè és una lliga ultracompetitiva, amb molts equips, i quan perds el focus pots passar-ho realment malament. Ser un equip que transmeti i es vinculi a la comunitat que representa, i això els jugadors ho han d’entendre millor i més. No només són jugadors de bàsquet, s’han d’implicar en el dia a dia de la ciutat. Això ho tinc molt present, i encara no hem aconseguit acabar de donar-li la volta que desitjo, però ho seguirem fent, perquè en això soc molt tossut. Hi ha coses en què soc flexible, però altres s’han d’entendre i no canviaran. El jugador s’ha d’identificar i ha de tenir un compromís amb la ciutat, i no només venir a jugar tres hores i marxar.

El futur és Fontajau. I com s’utilitza Fontajau, com maximitzem la situació... i a poc a poc anirem creixent tots plegats. El club som molta gent. No només la gent que hi treballa, també tots els abonats i abonades. Estem contents perquè tenim algunes eines que podem aplicar els propers mesos que creiem que els agradaran.

Si no reps cap comunicació i només estàs en una llista d’espera per esperar, sens dubte que et pots desapuntar i apostar per una altra cosa per al teu temps de lleure. Ells també són part del club. Els tenim molt presents, els que estan esperant per tenir un abonament. Amb el seient lliure, són els primers a rebre notificacions per comprar entrades, i més coses de les quals podrem informar.

No ens sentim únics en això. Crec que totes les institucions esportives que hi ha a Girona se senten així. Volem fer molts esports, i la capacitat d’instal·lacions esportives a Girona són les que són i estan al màxim. L’Ajuntament ja té al cap fer alguna instal·lació nova.

Nosaltres treballem per algun dia poder tenir una instal·lació pròpia d’entrenament i donar servei a tots els nens i nenes, i no estar en cinc o sis instal·lacions, que complica la logística familiar.

Tenim voluntats, però a poc a poc. Necessitem múscul econòmic per fer un moviment gran, i encara no estem en aquest punt. Per arribar aquí s’han de fer moltes coses.

Sí. Estem en el procés de transformar-lo.

En el pas final. Encara no hi som, però és una idea que tenim i estem treballant en això. No hi estem obligats, però si vols fer partícip tothom, sempre crec que és positiu fer-ho d’aquesta manera.

Jo crec que una mica de tot. Per sort, l’accionariat et permet donar flexibilitat a l’hora de preparar-ho, des del que vol tenir una part mínima per dir que hi ajuda, fins al que en vol més. Però serà un procés de molt temps, estem parlant d’anys.

Vull compartir-ho. Sens dubte, és compartir-ho. Al final, si vols fer créixer alguna cosa, necessites un gran equip de treball i gent que comparteixi una visió i millori la teva visió. Avui, a l’oficina ja tinc un equip de treball que ens ha ajudat a fer créixer el club, i en la part de governança, també ho volem, anar creant un equip de treball que conjuntament amb la gent del dia a dia, vagi evolucionant.

La base passa a ser una fundació. És un òrgan que, per la meva voluntat, queda aliè a la SAE, i així sempre estarà protegit, que és el meu desig més gran. I mai perdrà la identitat. La base, l’hem de protegir, i separar-la de l’àmbit professional, que sabem tots que és més volàtil.

Seguim treballant conjuntament, cada cop més. Estic molt content de com estem treballant, des de Cayetano i tota la junta directiva de l’Uni, fins al dia a dia amb tots els entrenadors i entrenadores del planter. Cada cop estem més alineats. És la realitat que tenim ara mateix, i crec que la voluntat de tots dos clubs és de continuar així.

No ho sé. Això no és senzill, perquè són dinàmiques i models de club diferents. Però crec que les persones cada cop estem més a prop. No sé on acabarem, ni com ens direm ni què farem, però estic molt content de com estem treballant.

Aquesta és la idea. Almenys un grup liderat per mi. No puc dir que sempre, perquè els absoluts sempre són perillosos, però la meva idea és poder liderar i tenir l’última paraula, la responsabilitat del club. Així ho viuré. Això no ho canviarem. Mentre hi sigui, serà així.

La meva idea és crear un club sostenible, no només econòmicament sinó també en el funcionament. I que depengui cada cop menys de mi. Que sempre pugui donar suport i liderar-lo i representar-lo, però no amb la necessitat de ser-hi sempre. I ho estem aconseguint. Que l’equip de treball cada cop sigui millor, que l’estructura esportiva tingui més seguretat, i aquesta és la meva idea. Ser un club sostenible i que els equips de treball vagin creixent i depenguin menys de mi.

Però fa una setmana estàvem parlant de no baixar. Ens hem de concentrar a estabilitzar el club, i que Katsikaris es trobi a gust, que els jugadors continuïn evolucionant. Volem donar continuïtat, que ajuda al creixement. De moment, estem contents del dia a dia amb Katsikaris.

En el meu àmbit professional? Sí, però no tinc pressa. Hi ha inquietuds, és clar. Penso en la família, però amb 39 anys no em vull dedicar només al jardí i als fills; tinc ganes de fer coses. El Bàsquet Girona ocupa gran part del meu espai mental, però veurem, no tinc pressa.

El com ha estat molt important. I el meu com, per sort, ha tingut un impacte positiu allà on he estat. Això és el que queda d’un jugador, perquè la persona continua. Això s’agraeix, però és mèrit dels meus pares, que em van educar així, i els entrenadors que he tingut en moments claus de la meva vida, en què el bàsquet em feia trontollar coses més personals, i que m’han donat les eines necessàries per tirar endavant. Jo no em puc posar cap mèrit. N’hi ha que m’han ajudat molt i potser ni se’n recorden.

No ho sé, perquè soc bastant introvertit. Però em sembla que hi haurà gent, sí.

No n’he estat gaire pendent, de les xarxes socials. La gent amb qui tinc afecte, l’he notat molt. La gent t’agraeix i et felicita, i això per a mi té més valor que el fet que qualsevol persona reconeguda em digui que soc molt bo.

Tots ho vivim amb ganes de veure que està bé. Si està fent aquest pas és que està preparat per fer-lo. Tots tenim ganes de veure’l jugar, veure’l somriure, però paciència. És un procés. Estic segur que ho farà molt bé, però hem de tenir paciència.