Cada dia més a prop, tot i que encara lluny. Segon títol en joc del Barça de Roger Grimau i nou èxit del Madrid. Però la sensació és que ja no hi ha aquella distància que hi havia. Els blancs, ja no és notícia, van tornar a exhibir el seu segell competitiu, saber jugar competicions i partits així tot i arribar en el seu pitjor moment de la temporada. Estan educats per afrontar reptes com aquests. Un minut i mig de desconcert, setze rebots ofensius del Madrid amb Poirier fent-se d’or davant la poca duresa interior del Barça, amb Vesely eliminat, van marcar la diferència. Grimau va focalitzar en Campazzo la crítica arbitral –Antonio Conde, Rafael Serrano i Arnau Padrós–. Però hi ha una cosa que crec que no és novetat: el que va fer ahir Campazzo ho ha fet en cada partit que ha jugat contra el Barça i contra qui sigui. És un guanyador nat i té un caràcter guanyador que el fa diferencial. És un paio que fa ràbia i dels que sempre vols tenir al teu equip en lloc de com a rival. Però també passarà segur ara quan aparegui Ricky, que tindrà més permissivitat –guanyada– que no pas Jokubaitis, per exemple. El del Masnou podria tornar contra el Mònaco el dia 1 de març. Ganes de veure un duel entre Ricky i Campazzo.

La final, amb Laporta i Florentino Pérez a la llotja, va ser igualada, amb mínimes diferències i amb actors principals que no van aparèixer, com Kalinic (1/8 tirs). Les alternatives van ser una tònica habitual fins al darrer quart, quan tres triples seguits van fer que l’avantatge es disparés (77-68) i, a partir de llavors, els blaugrana ja van anar a remolc. I anar a remolc d’un Madrid envalentit és un mal negoci.