“Volem donar-ho tot”

Ens va fer molt mal no superar l’eli­mi­natòria en l’Euro­copa, però ja ens cen­trem en el que queda i volem donar-ho tot. Estem foca­lit­za­des i va ser un punt d’inflexió: totes ho vam fer molt bé.

Són un cúmul de cir­cumstàncies i hi ha coses que no podem con­tro­lar. Les lesi­ons venen com venen i hi ha temes d’hora­ris i calen­da­ris que no ens bene­fi­cien i que les juga­do­res hem de posar sobre la taula; que se’ns cuidi més en aquest sen­tit, perquè volem arri­bar en les millors con­di­ci­ons als par­tits i que la gent gau­deixi. Com a equip, les absències, sobre­tot de les pivots, la lesió de Gard­ner o que no es pogués ins­criure... Les que hi érem havíem de donar el màxim. I després hi ha les coses que no estan a les teves mans.

Són detalls com aquest que et fan plan­te­jar com es pot pre­gun­tar la gent per què ens lesi­o­nem tant. Com a juga­do­res ens dol, perquè per a nosal­tres és el nos­tre cos i perquè a València no vam poder donar l’espec­ta­cle que es mereix un par­tit com aquest. Venim de Sant Sebastià que, després de 45 hores d’haver-ho donat tot, ens plan­tem en un altre par­tit. Ens dedi­quem a això i en gau­dim, però hi ha certs detalls que es van acu­mu­lant i que s’han de cui­dar.

Passa en tots els equips que juguen dues com­pe­ti­ci­ons. Estem molt agraïdes que es retrans­me­tin els par­tits, però s’hau­rien de millo­rar els hora­ris. L’asso­ci­ació de juga­do­res tre­ba­lla perquè se signi aquest con­veni i totes anem en la mateixa direcció. Sobre­tot per a les noves gene­ra­ci­ons, que en puguin gau­dir, i no només les juga­do­res, sinó tot­hom que forma part de l’equip.

Són els que són, i qui juga diven­dres... No hi ha temps de recu­pe­ració i són coses que s’han d’aca­bar de polir. Pel bé de l’espec­ta­cle: quan vas a la copa ho dones tot i a la pista no pen­ses si han pas­sat més o menys hores d’un par­tit a l’altre. Però també pel públic, i més sent on és, que logísti­ca­ment em sap greu, perquè hi ha mol­tes afi­ci­ons que ja ni es plan­te­gen poder venir. Espero que per a les pro­pe­res se les tin­gui en compte, perquè ens ho donen tot: visi­bi­li­tat, suport per seguir enda­vant... S’ha de mirar més per elles també.

Ens que­den la copa i la lliga i en el play-off pot pas­sar de tot. L’objec­tiu és aca­bar en la millor posició pos­si­ble. Som l’Uni Girona i sem­pre volem ser-hi. I tant de bo puguem donar aquesta ale­gria a l’afició, perquè s’ho mereix. En el dia a dia, tre­ba­llem molt bé, i com a juga­dora crec que no tenim sos­tre i podem anar a més. Els dar­rers par­tits, no l’últim, sí que teníem la sen­sació de poder donar més i que pel grup que tenim podem fer coses molt maques. És posar-nos més exigència, i ara sense l’Euro­copa hem d’anar al màxim pels títols.

Era el meu ter­cer any i aquest havia de ser el quart. Hi havia des­a­vi­nen­ces entre els clubs, i a l’estiu hi va haver incer­tesa perquè no reno­va­ven a ningú; començava la pre­tem­po­rada i, entre­mig d’això, va aparèixer la llum. L’Uni va tenir un impre­vist amb una juga­dora i va ser el destí: havia de pas­sar i ser aquí a Girona. Estic molt con­tenta de ser-hi i li desitjo el millor al Barça. Això és bàsquet, i un any estàs més amunt i l’altre les coses no van tan bé. Les lesi­ons no acom­pa­nyen, però espero que seguei­xin llui­tant.

Estic molt feliç i tre­ba­llo molt. Sé que puc anar a més i per a mi estar en l’Uni ja suposa un gran pas. Pel club que és i pel que sig­ni­fica per a mi. Estic dis­po­sada a sor­tir i donar-ho tot, en el lloc que em toqui, que ha de ser la filo­so­fia de totes les juga­do­res perquè les coses sur­tin bé.

Ens aporta aquesta agres­si­vi­tat cap a dalt que pot­ser és el que ens fal­tava més. I tir exte­rior. Ho dona tot i té un per­fil que ens va molt bé. S’està adap­tant a la pista i a fora. El grup humà d’aquest equip és excep­ci­o­nal i tenim mol­tes ganes de copa. La seva incor­po­ració ens aju­darà.

Des d’un pri­mer moment i sent cons­ci­ent de la visi­bi­li­tat que tenim les juga­do­res, vaig voler apor­tar el meu gra de sorra, i si algú podia sen­tir que la meva experiència la podia aju­dar, n’estic molt con­tenta. A mi també em van aju­dar quan vaig pas­sar la malal­tia, i és impor­tant tenir refe­rents de vida, no només de bàsquet. En el meu cas, m’agrada que la gent pugui veure que te’n pots sor­tir i que no deixi de creure. I la filo­so­fia de vida de viure el pre­sent i no dei­xar-te res per a demà. Estic molt còmoda podent-hi donar suport i visi­bi­li­tat.

M’encan­ten els valors que desprèn aquest club, i ho demos­tra any rere any i ini­ci­a­tiva rere ini­ci­a­tiva. Una és aquesta, i per a mi va ser espec­ta­cu­lar el mun­tatge i la impli­cació de la gent. És la suma d’aquests esforços la que fa més gran el club i no només par­lant de bàsquet: forma com una xarxa i una petita comu­ni­tat aquí a Girona amb què molta gent se sent iden­ti­fi­cada pel que trans­met.

Ara, hi ha més visi­bi­li­tat per tot el que es mou amb les noves tec­no­lo­gies. Jo tenia Marta Xar­gay i la mateixa Laia Palau, que ara tinc de cap, i totes eren refe­rents. Però, de fet, en la meva gene­ració molts refe­rents eren nois, perquè és el que vèiem més a la tele. Em fa certa il·lusió aca­bar els par­tits i veure la mai­nada, nenes i nens, volent ser com tu perquè et veuen i poden somiar ser una juga­dora de bàsquet. En el meu cas, pot­ser no pen­sava a dedi­car-m’hi, i ara les nenes crei­xen sabent que sí i que poden llui­tar per com­plir aquests som­nis quan ens veuen a nosal­tres. És molt impor­tant trans­me­tre-ho i, en aquest sen­tit, és més fàcil emmi­ra­llar-se o somiar alt.