Sembla difícil amagar un elefant rere un fanal, però el bàsquet espanyol ho fa des de la dècada dels cinquanta i no passa res. La història oficial ens diu que la primera lliga es va jugar el 1957, negligint que la primera edició del campionat, una competició que va guanyar el Barça acabant invicte, havia tingut lloc deu anys abans.

A l’Espanya de la postguerra només es jugava un torneig d’àmbit estatal, el campionat d’Espanya o Copa del Generalísimo, on participaven els millors classificats dels diversos campionats regionals. L’any 1946 el president de la Federació Espanyola (FEB), Emilio Sánchez Corona, va voler equiparar el bàsquet espanyol al de la resta d’Europa, on fins i tot països que havien sofert els estralls de la II Guerra Mundial ja havien reprès llurs lligues; a tall d’exemple, el Panathinaikòs, l’Estrella Roja de Belgrad, la Virtus de Bolonya o el Zalgiris es van proclamar campions a Grècia, Iugoslàvia, Itàlia i l’URSS, respectivament, aquell curs 1946-47.

L’octubre de 1946 l’assemblea de la FEB va aprovar que aquella mateixa temporada es disputés el I Campeonato Nacional de Liga de Primera División, en què prendrien part vuit equips: els quatre millors en cadascun dels campionats de Catalunya i del Centro (Madrid). De l’oficialitat de la competició no hi ha cap dubte, ja que el mes de gener següent el butlletí oficial de la Delegación Nacional de Deportes se’n feia ressò. Els quatre primers classificats del campionat català havien estat –per aquest ordre– Barça, Montgat, Joventut i JACE Calella, i a aquests equips s’hi van afegir Real Madrid, Liceo Francés, Canarias i América, els millors del centre peninsular. La lliga començava el 5 de gener de 1947 i per tal d’aprofitar al màxim els viatges en aquella Espanya autàrquica, hom va decidir que quan els equips catalans anessin a Madrid o els madrilenys vinguessin a Catalunya jugarien dos partits en cada desplaçament, normalment dissabte al vespre i diumenge al matí. La competició, a més, va engegar fort amb un Real Madrid-Barça a la primera jornada, partit que guanyaria l’equip blaugrana 36-54 al Frontón Fiesta Alegre. Aquell matx també va ser històric ja que fou el primer amb arbitratge doble, que s’estrenava aquella temporada i que en aquell duel va anar a càrrec de la parella formada pels madrilenys García Pla i Mario Esteban.

La lliga va anar fent amb normalitat i només cal ressenyar una incidència important, la retirada de l’América a començaments de març al·legant problemes econòmics. La competició, però, segueix el seu curs amb un Barça tirànic; la plantilla formada per Kucharski, Ferrando, Manolín, Miquel Carreras, Galve, Duñach, Esparza, García, Lorenzo i Sarrià, amb Fernando Font d’entrenador, guanya tots els partits i ho fa per una diferència mitjana de 25,7 punts, i això que en Pere Carreras, capità i germà gran de Miquel, no va poder disputar cap partit a causa d’una lesió de llarga durada. El mateix Madrid caurà a les Corts per 77 a 25 en el que encara és el triomf blaugrana més ample en un clàssic. Aquella lliga, que a més classificava els sis primers per a la copa que es jugava tot seguit, s’acaba el 27 d’abril amb doblet català: Barça campió i Montgat segon, al davant del Canarias i el Real Madrid. La temporada 1946-47 és la millor en noranta-set anys d’història del bàsquet culer, ja que l’equip ho va guanyar tot (campionat de Catalunya, lliga, copa i copa Ibèrica, el primer títol internacional) sense perdre ni un partit, una fita que avui sembla irrepetible.

El campionat, però, no va tenir continuïtat. Pocs mesos després d’acabar-se, a la FEB hi ha canvi de president i Sánchez Corona és substituït per l’aleshores coronel Jesús Querejeta (tot i que se li atorga el grau de general, no seria ascendit fins al 1955). Els nous dirigents federatius consideren que la situació encara no és prou bona per mantenir la lliga i hom congela la competició, però ningú no posa en dubte la primera edició disputada; de fet, l’any 1949 les federacions espanyola i catalana coediten un llibre que recull el palmarès dels principals equips de casa nostra i al Barça se li atorga el títol de lliga de 1947; sobta, doncs, que quan l’any 1956 la FEB ressusciti la competició hom decideixi, en un atac col·lectiu d’amnèsia, que aquella serà la primera edició, ja que tampoc no hi ha notícia que la FEB o cap altre organisme anul·lessin la validesa d’aquell campionat. Què va passar, doncs, perquè el títol que la FEB reconeixia l’any 1949 hagués deixat d’existir? No ho sabem del cert i les actes de reunions i assemblees de la FEB d’aquells anys s’han perdut, però a banda del relleu a la presidència federativa, cal esmentar l’ascens de Raimundo Saporta al poder. El directiu, que l’any 1947 era el delegat del Liceo Francés (un dels equips participants en la primera lliga) i havia viscut aquell campionat en primera persona, ha esdevingut, nou anys després, vicepresident del Real Madrid i cap de la poderosa Comisión de Organizaciones Internacionales de la Federación Española. Coneixia la història perfectament, fet pel qual algunes veus no van dubtar a assenyalar que ell –o algú de molt amunt a Madrid– va voler esborrar el record del campionat fundacional tot rebaixant-lo a la categoria de simple torneig experimental. Quan el 1956 el mateix Saporta lidera el projecte per reprendre la lliga ningú no alça la veu per recordar el passat, i això inclou el Barça, aleshores presidit per Francesc Miró-Sans i amb Antoni Palés com a directiu responsable de la secció de bàsquet –potser perquè encara eren presents les pressions rebudes per alguns directius del club arran del cas Di Stéfano pocs anys abans–. En tot cas, des d’aleshores la “veritat alternativa” fa camí; tothom accepta la versió que la lliga espanyola comença el 1957 reconeixent que una dècada abans s’havia jugat un campionat però restant-li validesa, quan el cert és que va ser una competició plenament oficial que es va jugar amb normalitat –tret de l’afer de l’América– i que va tenir el corresponent seguiment de la premsa. El FC Barcelona s’ha mogut i fa uns mesos va formalitzar una petició a la Federació Espanyola per tal que el títol conquerit en aquell campionat de lliga sigui oficialment reconegut i restituït. Parlant en termes de bàsquet, la possessió de la pilota és ara de la FEB i veurem si la cosa s’acaba bé; la memòria històrica i l’excepcional equip blaugrana d’aquella temporada 1946-47 mereixen justícia.