Que bèstia això del Manresa

Pri­mer, va assal­tar el Palau Blau­grana. Després, va entrar en la copa. I, ahir, va assal­tar el Wizink fent un pas de gegant cap al play-off en el cinquè tri­omf a domi­cili seguit, una cosa mai vista en la història del club. La con­fiança dels man­re­sans, ara mateix, està pels núvols. I no només per haver gua­nyat tres par­tits en el dar­rer segon les últi­mes set­ma­nes –Gra­nada, Bada­lona i Girona–, sinó sobre­tot perquè el joc és con­vin­cent i, ara, el que es tre­ba­lla durant la set­mana es veu reflec­tit a la pista. Ahir, va ser amb la baixa d’última hora de Bran­don Tay­lor per un procés febril i el Madrid, amb les pri­me­res espa­ses en el cinc titu­lar –Cam­pazzo, Musa, Yabu­sele i Tava­res– van arren­car amb un 11-2. I ni així s’enfonsa aquest Baxi Man­resa. Té un mèrit bru­tal. I el millor és que, quan sem­bla que han tocat sos­tre, tor­nen a sor­pren­dre. On és el límit d’aquest equip? No és lluny, perquè no hem d’obli­dar que el talent és el que hi ha. Però de caràcter, ambició i sobre­tot ener­gia van sobrats. Estan tre­ba­llats i el resul­tat és aquí. No se sap què pas­sarà d’ara en enda­vant, però això ja no li ho treu ningú.

El Madrid, el líder intrac­ta­ble en l’ACB i l’Euro­lliga, campió de la super­copa i de la copa, no va sor­tir a mig gas. Sim­ple­ment, no va poder, i quan s’hi va voler posar, al davant tenia una bèstia des­fer­mada. Ni la baixa d’Hezonja ser­veix d’excusa per treure mèrit a un Baxi que va domi­nar des del tram final del pri­mer quart, i els blancs mai no van poder reac­ci­o­nar tot i estar a prop (64-65) amb l’explosió de Ser­gio Rodríguez i Poi­rier. Però per fre­nar aquest Man­resa no és sufi­ci­ent. El que està acon­se­guint el club del Bages és que hi hagi afi­ci­o­nats que es facin del Man­resa pel seu espe­rit com­pe­ti­tiu. Un luxe total. Que con­tinuï la festa!