Si la primera temporada del Girona a l’ACB, amb Aíto a la banqueta i Marc Gasol al parquet, va ser una muntanya russa per la successió de ratxes negatives de derrotes (0-4 a l’inici i dues sèries de 5 seguides) i les lesions castigant una plantilla farcida de debutants en la lliga i rectificada amb les arribades de Hill i Jenkins en el tram final, la segona ha superat les turbulències del debut. Sense el president a la pista i amb un tècnic que, en contrast amb el mil·lenari García Reneses, s’estrenava al capdavant d’una banqueta, el 3-0 inicial va convertir l’equip de Salva Camps en la revelació perquè havia fet una pretemporada molt discreta pel que feia a resultats i, amb una aposta molt arriscada pel que feia l’estil de joc, s’arribava a disputar el lideratge amb el Madrid en la jornada 4. El roster tornava a ser una caixa de sorpreses, amb les apostes sobre segur dels cedits pel Barça, Sergi Martínez i Juani Marcos, i d’altres de més arriscades com les d’Ike Iroegbu i Markel Brown, dos anotadors que venien de la lliga italiana, i cap jugador de pes a la pintura, amb perfils més atlètics (Pons) i estilistes (Golomán i Djordjevic) però amb poc pes. Les lesions, amb el paradigma del base de Rosario amb cinc –tres de musculars (quàdriceps i abductor) i dues fractures (dit i nas)–, en la primera meitat de la temporada i jugant infiltrat en algun partit després, feien que s’hagués de recórrer al mercat per reforçar –i sobreocupar– la posició de manejador de pilota amb Corey Davis, apartat de l’equip al febrer per indisciplina i acomiadat al març. Brown havia tornat a Itàlia havent fet una bona actuació en 11 partits (29 punts per Fires) i Brae Ivey, sense nivell, va ser un vist i no vist (quatre aparicions).