Mor Bill Walton, un dels gegants més llegendaris de l’NBA

L’exju­ga­dor Bill Wal­ton (La Mesa, Califòrnia, 1952), una de les grans lle­gen­des de l’NBA als anys setanta i vui­tanta, ha mort als 71 anys a causa d’un càncer, segons ha infor­mat el comis­si­o­nat de l’NBA, Adam Sil­ver. El seu fill, el també exju­ga­dor Luke Wal­ton, és entre­na­dor assis­tent als Cava­li­ers. El 1993 va entrar a for­mar part del Saló de la Fama del bàsquet.

Va ser un dels pri­mers grans gegants i pivots domi­na­dors en al posició de 5 (2,13 m). Cone­gut com el The Big Red Head, (el gran pèl-roig), va gua­nyar dos anells, un amb els Bla­zers (1977) i el segon amb els Cel­tics (1986), en una de les lle­gendàries finals dels vui­tanta, con­tra els Rockets de les tor­res bes­so­nes: Hakeem Ola­juwon i Ralph Samp­son. També va ser nomi­nat com a juga­dor més valuós (MVP) de la lliga el 1978..

Tot i que se’l recorda pel seu pas per l’NBA també va ser una autèntica figura en el bàsquet uni­ver­si­tari. De la mà de l’entre­na­dor John Woo­den va ser dos cops campió de l’NCAA amb l’equip de la Uni­ver­si­tat de Los Ange­les (UCLA). En aquell equip va ser clau per asso­lir un increïble rècord en el bàsquet uni­ver­si­tari de 88 tri­omfs seguits. Amb 17 anys va dis­pu­tar el mun­dial del 1970 amb la selecció del seu país, que va ser cin­quena. El 1973 va rebre el premi James E. Sulli­van al millor espor­tista ama­teur del país.

Els seus duels més lle­gen­da­ris els va pro­ta­go­nit­zar a l’NBA con­tra Abdul-Jab­bar, tot i que també va tenir seri­o­sos entre­bancs amb les lesi­ons. Es va tren­car el peu després de ser campió amb els Bla­zers, l’equip que el va esco­llir com a número 1 del draft. Aquell títol encara és l’únic que poden mos­trar els de Port­land en el seu museu. Més enda­vant es tor­na­ria a lesi­o­nar de gra­ve­tat.

Mal­grat les lesi­ons i quan sem­blava que amb 33 anys es reti­ra­ria de forma defi­ni­tiva, els Cel­tics van apos­tar per fit­xar-lo, quan tot­hom donava per fet que tenia el nivell físic per com­pe­tir. En aque­lla tem­po­rada del seu espec­ta­cu­lar retorn va ser nomi­nat millor sisè home de la lliga (13,3 punts i 10,5 rebots). Va com­par­tir ves­ti­dor amb un equip far­cit de mites. El cinc ini­cial d’aquell for­mi­da­ble equip el saben tots els ame­ri­cans de memòria: Den­nis John­son, Danny Ainge, Larry Bird, Kevin McHale i Robert Parish.

Després de reti­rar-se va ser un dels col·labo­ra­dors més mediàtics de la tele­visió del seu país. Va esde­ve­nir, de fet, tot un per­so­natge ja que a banda dels seus conei­xe­ments del joc ves­tia de forma estra­folària, com si fos un sur­fista sem­pre en com­pe­tició , lluny dels cànons dels comen­ta­ris­tes més cone­guts.