L’exjugador Bill Walton (La Mesa, Califòrnia, 1952), una de les grans llegendes de l’NBA als anys setanta i vuitanta, ha mort als 71 anys a causa d’un càncer, segons ha informat el comissionat de l’NBA, Adam Silver. El seu fill, el també exjugador Luke Walton, és entrenador assistent als Cavaliers. El 1993 va entrar a formar part del Saló de la Fama del bàsquet.

Va ser un dels primers grans gegants i pivots dominadors en al posició de 5 (2,13 m). Conegut com el The Big Red Head, (el gran pèl-roig), va guanyar dos anells, un amb els Blazers (1977) i el segon amb els Celtics (1986), en una de les llegendàries finals dels vuitanta, contra els Rockets de les torres bessones: Hakeem Olajuwon i Ralph Sampson. També va ser nominat com a jugador més valuós (MVP) de la lliga el 1978..

Tot i que se’l recorda pel seu pas per l’NBA també va ser una autèntica figura en el bàsquet universitari. De la mà de l’entrenador John Wooden va ser dos cops campió de l’NCAA amb l’equip de la Universitat de Los Angeles (UCLA). En aquell equip va ser clau per assolir un increïble rècord en el bàsquet universitari de 88 triomfs seguits. Amb 17 anys va disputar el mundial del 1970 amb la selecció del seu país, que va ser cinquena. El 1973 va rebre el premi James E. Sullivan al millor esportista amateur del país.

Els seus duels més llegendaris els va protagonitzar a l’NBA contra Abdul-Jabbar, tot i que també va tenir seriosos entrebancs amb les lesions. Es va trencar el peu després de ser campió amb els Blazers, l’equip que el va escollir com a número 1 del draft. Aquell títol encara és l’únic que poden mostrar els de Portland en el seu museu. Més endavant es tornaria a lesionar de gravetat.

Malgrat les lesions i quan semblava que amb 33 anys es retiraria de forma definitiva, els Celtics van apostar per fitxar-lo, quan tothom donava per fet que tenia el nivell físic per competir. En aquella temporada del seu espectacular retorn va ser nominat millor sisè home de la lliga (13,3 punts i 10,5 rebots). Va compartir vestidor amb un equip farcit de mites. El cinc inicial d’aquell formidable equip el saben tots els americans de memòria: Dennis Johnson, Danny Ainge, Larry Bird, Kevin McHale i Robert Parish.

Després de retirar-se va ser un dels col·laboradors més mediàtics de la televisió del seu país. Va esdevenir, de fet, tot un personatge ja que a banda dels seus coneixements del joc vestia de forma estrafolària, com si fos un surfista sempre en competició , lluny dels cànons dels comentaristes més coneguts.