Bàsquet
De grans a petits
La saviesa que s’amaga a l’escola Vilagran
Les dues primeres jugadores internacionals de les comarques gironines, Maria del Carme Vilagran i Lolita Iglesias, promouen i ensenyen aquest esport a infants des de fa cinquanta anys
“El que vam gaudir és molt difícil d’aconseguir. Després de 55 anys encara ens trobem cada any amb un dinar”, explica Vilagran
El pati de l’escola Vilagran és més aviat petit. S’intueix ràpidament al fons del passadís tan bon punt es creua la porta de l’entrada principal, ubicada al carrer Miguel de Cervantes de Salt. L’espai el presideixen dues cistelles de bàsquet, una a cada banda, que estan ubicades frec a frec amb la paret. Són dos quarts de sis d’un dimarts i això només vol dir una cosa, és hora d’entrenar. Francisco Valeriano, el responsable, reparteix les pilotes i dona les primeres indicacions: toca fer una roda d’entrades per anar-se posant en matèria. L’Hugo, en Jan i en Fabián, tots ells d’entre nou i deu anys, són els primers de córrer cap a la cistella: una passa amb la cama dreta, una amb la cama esquerra, pilota a tauler i... cap dins.
“Vinga, va! Ainara, la jaqueta fora que ens fa més nosa que servei a la cintura si estem entrenant! Va, Hugo, som-hi! L’entrada pel costat esquerre amb la mà esquerra, eh!”, són els crits de Lolita Iglesias (Blanes, 1951). Als seus 73 anys no pot córrer com quan en tenia vint, però la passió pel bàsquet li ve de sèrie. Tant és així que en fa més de quaranta que exerceix d’entrenadora al centre. “Vaig arribar per primera vegada a l’escola fa 43 anys! Però vaig començar fent gimnàstica a primària i després ja ens vam posar totes dues a fer tàndem. I quan una es posava molt nerviosa en els partits, l’altra estava més calmada, i ens anàvem alternant!”, explica Iglesias.
L’altre costat d’aquest tàndem el feia, i encara el fa, amb Maria del Carme Vilagran (Salt, 1948). L’amistat entre totes dues es remunta a quan van compartir equip per primera vegada al CREFF Girona (sigles de Centros Reunidos de Educación Física Femenina) l’any 1969, el primer equip de la demarcació que va jugar a primera divisió. La química que tenien a la pista i que va néixer durant un desplaçament a Santander es va traslladar ràpidament a fora. “Ens portem tres anys, per això ella va més lleugera que jo! [riu]. Encara avui quan mirem els partits de l’Uni sempre coincidim i tenim la mateixa opinió, sempre hem vist el bàsquet de manera molt similar”, hi afegeix.
Totes dues són incondicionals als partits del primer equip de l’Spar Girona. “Moltes vegades encara ara comentem que hem nascut massa aviat. Nosaltres ens entrenàvem a hores intempestives, sense material... i tantes coses més. Però després quan diem això rectifiquem: no ho canviaríem. Perquè el que vam gaudir en aquella època és molt difícil d’aconseguir. Pocs equips poden dir el que fem nosaltres, que després de 55 anys encara ens trobem cada any amb un dinar de germanor”, explica Vilagran.
Han passat els anys d’ençà que els espectadors quedaven bocabadats amb les passades d’Iglesias de pista a pista. Allà sota el cèrcol Vilagran les caçava i no hi havia qui l’aturés. Per això totes dues van ser convocades per la selecció espanyola. La primera a anar-hi va ser Vilagran (1970) i la va seguir Iglesias al cap de poc (1973). Un fet que no passa desapercebut per als membres de l’equip, que estan ben informats del passat d’ambdues. “Sí, la Lolita era famosa!”, afirma l’Hugo. “Sí, eren molt bones”, afegeix la Mari. A més a més, tots els integrants segueixen l’actualitat del bàsquet després d’haver vist més d’un partit a Fontajau. Aquesta agrupació de petits fans de l’equip gironí encara recorda el dia que la jugadora de l’Spar Girona, Ainhoa López, els va visitar en un entrenament que els ha quedat gravat a la retina. Tot i que la primera a trepitjar la pista de l’escola Vilagran va ser la jugadora del planter gironí, Berta Ribas, que també va deixar hipnotitzats els presents.
Projecte, comunitat i poble: Salt
L’escola Vilagran va començar com una idea impulsada per la família que porta aquest cognom fa 55 anys (1969). Tres de les filles Vilagran eren mestres en altres centres educatius i, un cop iniciat el projecte, no van dubtar a posar el seu coneixement al servei de l’empresa familiar. Una de les aficions més intrínseques al seu ADN és el bàsquet, i per això va ser inevitable incorporar, tan aviat com fos possible, aquest esport com a activitat extraescolar. I així va néixer l’escoleta de bàsquet del col·legi Vilagran. Una idea feta realitat cap al 1971.
De fet, era difícil no trobar una pilota taronja a casa dels Vilagran, ja que tres de les germanes, Maria, Roser i Maria del Carme, van jugar juntes al CREFF. “En un torneig recordo que ens deien «Vilagran primera, Vilagran segunda, Vilagran tercera... y Vilagran cuarta»! Perquè una temporada també jugava la nostra cosina!”, expressa Vilagran somrient. “El bàsquet era el nostre esport i pensa, a més a més, que quan vam començar l’escola era només de nenes. I en aquella època jugar a futbol ni pensar-ho! Només hi havia bàsquet i vam ser de les pioneres, fa ben bé més de 45 anys que fem bàsquet a l’escola. No l’hem deixat mai. Hem anat fent de mica en mica i amb molt d’esforç. Sempre hem deixat apuntar-se a tothom, tingués més o menys recursos. I com que començàvem a cinquè i sisè, entrenàvem dos dies i just quan acabàvem les classes”, hi afegeix.
Amb el pas dels anys les coses han canviat molt. Als inicis, l’equip no tenia pista pròpia i anava a jugar sempre en espais exteriors, però es creava una comunió entre les famílies i els infants que se sobreposava a tots els inconvenients. “Sempre hem fet miracles amb el que teníem! Abans amb un quart de pista fèiem de tot: havíem de moure les cistelles o havíem d’escombrar perquè jugàvem sempre al descobert, o anàvem a jugar a la pista del Veïnat o on fos perquè no teníem espai. I els pares ens ajudaven molt sempre”, hi afegeix Vilagran, que fa uns cinc anys es va jubilar i va rebaixar la intensitat dels entrenaments de bàsquet.
Vilagran i Iglesias es miren i s’entenen sense parlar. Això ho fa més de mig segle de vivències compartides. El bàsquet fa molts anys que va deixar de ser només un esport per a ambdues. És un element intrínsec que les ha acompanyat al llarg de la vida. “Soc una enamorada del bàsquet perquè és un esport que fa créixer en valors; esforç, convivència, lluita, aprendre a perdre i també saber guanyar d’una manera elegant. El que més queda quan passa el temps són les amistats que una fa amb l’esport”, exposa Vilagran. “Quan veig una pilota l’he de tocar. És una cosa que porto a dins. I l’únic que sí que faig és que a vegades em poso a tirar amb els nens perquè vegin que encara en sé més que ells. I a vegades l’única manera de demostrar-ho és posar-te allà i... [riu]”, afegeix Iglesias.
Són centenars els alumnes de l’escola que en un moment o altre han jugat a bàsquet. Generació rere generació, el tàndem Vilagran-Iglesias els ha intentat transmetre els seus coneixements que, cuinats a foc lent durant dècades, han contribuït a aportar el seu granet de sorra en aquesta comunitat. “El bàsquet és un esport d’equip i intentes educar-los de manera que li has de poder passar la pilota a tothom. A l’equip som cinc a pista i hem de jugar tots”, resumeix Iglesias.
S’acaba l’entrenament i els integrants de l’equip reben les últimes indicacions. Tothom arriba al centre del pati al crit de Valeriano. Junts estiren un braç i uneixen les mans fent un nus al centre de la pinya. I tots junts, criden: “Un, dos, tres...Vilagran!”.
Publicat a
Notícies
Dijous,20 juny 2024