Amb en Marc [Gasol] sempre he tingut molt bona relació. Som amics i sempre hem anat parlant de la nostra vida. Em va plantejar cap al mes de maig o juny la possibilitat d’acceptar aquest repte. A mi em va encaixar, em va fer molta il·lusió, i poca cosa més calia parlar o pensar.

Sí. No em veia gaire en el rol d’entrenador i no concebia ser assistent sense voler ser entrenador. Quan era jugador sí que pensava que era una bona opció de futur, però quan ho vaig provar no em va despertar aquesta passió. Penso que per fer bé les coses has de tenir aquesta passió, i jo no la tenia com a entrenador. I al final, doncs, vaig prendre la decisió de parar i potser aturar-me i fer un any sabàtic. I just en aquell moment va aparèixer en Marc i em va oferir això.

Sí, és difícil perquè surts de la zona de confort. Jo vaig acabar la carrera allà i podria haver seguit allà tranquil·lament, però sent sincer amb mi mateix i amb tothom, també amb el València Basket, penso que aquest projecte em va il·lusionar molt i vaig decidir acceptar el repte. I estic content amb la decisió.

Estranya. Vaig marxar de Girona quan tenia 23 anys i he tornat amb 40 i amb una vida totalment diferent. Però sempre és bonic. A mesura que he anat caminant per la ciutat he anat recordant coses que vaig viure quan en tenia 23 i ara les veig d’una altra manera. Però tinc molt d’afecte a la ciutat i molt bon record dels dos anys viscuts aquí.

Van ser dos anys que a tots ens van marcar molt. Potser per la manera com va acabar tot, que va ser molt trist i ningú volia que acabés així. Crec que això ens va unir més. Van ser dos anys de molta intensitat, hi havia una connexió especial amb la grada, es va aconseguir un títol molt important i es va generar una connexió que crec que és el que ara en Marc i el club busquen amb aquest projecte.

És un mestre per a tots. Ens va marcar molt a tots els jugadors que estàvem aquí, és un entrenador que passen els anys i es va renovant. Recentment ho hem vist amb la manera com ha fet jugar la selecció de Sèrbia als Jocs Olímpics. Té un carisma increïble.

El València fa molts anys que estan fent les coses molt bé. Girona és un club molt jove, tot just ara celebrem el desè aniversari i ara arrancarà el tercer curs a l’ACB. Crec que va creixent any rere any i és important a nivell institucional i esportiu. Cal mantenir aquesta línia. Les coses s’estan fent bé i jo he vingut a aportar la meva experiència a l’àrea esportiva per fer un pas més esportivament i crec que el club va en bona línia. Cal continuar creixent.

Estic molt content com ha anat l’estiu. Teníem la idea de continuar amb una columna vertebral important i crec que ho hem aconseguit gràcies a la feina feta amb jugadors com Sergi [Martínez], Juani [Marcos], Yves [Pons], Ike [Iroegbu] i [Mindaugas] Susinskas, que s’han volgut quedar després de treballar bé i tenir connexió amb l’afició. I això complementant-ho amb jugadors joves que arriben amb ambició i ganes, acompanyats de Fotis [Katsikaris], que va acabar molt bé l’any passat i és un entrenador experimentat que els podrà guiar. Estic content.

La idea és continuar creixent esportivament. Fonamentalment, hi ha coses que vull transmetre des del primer dia i els vull comentar als jugadors en la primera reunió, i és que no cal centrar-se tant en el resultat sinó en el procés. I on estaré molt a sobre és en la feina, que no hi hagi egoismes dins l’equip perquè repercuteix en el bé individual de tots i que no hi hagi excuses. Odio les excuses. Les odiava de jugador, d’entrenador, i les odiaré de director esportiu. I amb aquestes coses clares crec que els resultats acabaran arribant.

És un objectiu que tothom té present, i està molt bé. Jo entenc que tothom parli d’Europa, i tots voldríem anar a la copa del Rei i al play-off, però jo més que res em vull enfocar en la feina, que no hi hagi excuses i no hi hagi egoisme. A partir d’aquí, crec que la resta ja arribarà. A més a més, si fem això, es trasllada de seguida a l’afició i a tothom. I crec que és bàsic per després aconseguir objectius.

Sí, perfectament. Va ser un partit després de la copa del Rei, vaig arribar mig cansat però a mesura que anaven entrant els triples m’anava passant el cansament. I sí, sí. Em recordo perfectament de les sensacions, del moment en què Pesic em va canviar i l’assistent li va dir que em deixés a la pista per arribar als deu. La veritat és que va ser una experiència increïble i sempre la recordaré.

[Riu] Tant de bo algú ho superi. Seria molt bon senyal perquè si un jugador fa deu triples ens aproparia a la victòria, així que benvingut sigui. Llanço el repte a la plantilla, a veure si algú ho supera. Pagaré un sopar a qui ho aconsegueixi, o dos!