Jo treballava en una agència de Barcelona que gestionava diferents clients i, entre ells, treballava amb l’empresa Danone i la Federació Espanyola de Bàsquet. En el marc d’un projecte vaig conèixer en Marc. El meu accent em va delatar i vam començar a parlar. Aleshores vaig començar a treballar amb ell amb temes de màrqueting i relacions públiques i, en paral·lel, vaig començar a fer alguna cosa al club, perquè va ser aleshores quan va néixer el Bàsquet Girona, que va començar amb només cinc equips.

Va ser un procés. En Marc em va explicar que començava el projecte a Girona i evidentment sents aquell orgull de dir: ostres, que bonic que aquesta persona que va jugar aquí dos anys tingui aquest sentiment i vulgui fer tot això! Però en aquell moment hi col·laborava puntualment perquè encara treballava a l’agència. Al principi no sabíem cap on aniria tot plegat, de fet l’esperit era primer consolidar la base per ajudar nens i nenes a practicar aquest esport.

En el moment en què tenim un equip sènior vam passar a tenir una estructura molt professionalitzada. Vam començar a lliga EBA [actual tercera FEB] i en aquell moment en Marc ja tenia molt clar que ens prepararíem per al que pogués venir. I aquí sí que vaig dir: això s’està fent molt gran.

En aquell moment vaig dir... uf! Això sí que s’està fent gran! Que ell vingués a jugar a LEB Or [actual primera FEB] ho va dimensionar tot. Al final no és normal que una persona que està jugant als Lakers, a l’NBA, vagi a la segona lliga espanyola. I ho vaig viure de dir: ostres, a veure com va tot. Perquè de cop es va fer tot molt gran, això va passar a tenir una exposició enorme i cada vegada que anàvem a jugar un partit com a visitants els pavellons estaven plens. I això en aquell moment era estrany. Però ara, mirant enrere, costa de creure que hagin passat tantes coses perquè va passar tot molt de pressa.

L’any de l’ascens vam tenir molt poc temps per preparar-nos per a tot el que implica l’ACB a tots els nivells: esportiu, projecte econòmic... I tot i tenir moltes coses avançades, et fa la sensació que només fas que córrer. Crec que el moment de consolidar-nos va ser més la temporada passada. L’any passat sí que vam treballar per consolidar tot el que havíem fet el primer any a l’ACB per ser sostenibles. Sempre sense deixar de caminar, però mirant bé quin club volem ser i cap on volem anar.

Hem tingut clar que ens havíem de sostenir a nivell empresarial. Per això tot el que és equip professional i projecte empresarial ha passat a ser societat anònima. I tot el que és la base, la part de sostenibilitat social, els campus i l’equip en cadira de rodes ha passat a ser fundació. Ho vam fer així perquè entenem que una cosa no ha de dependre de l’altra i creiem que tot s’ha de sostenir a nivell econòmic, ambiental i social.

Buscant altres vies de negoci i treballant moltes coses paral·lelament als partits. Per exemple, anant a la Xina a buscar nous projectes i vies de negoci. Es tracta d’obrir altres fórmules perquè amb l’esport en si no n’hi ha prou. Hi estem constantment treballant perquè només amb el que es genera en un dia de partit és molt difícil. Per a nosaltres i per a tots els equips ACB. Cal treballar altres vies per fer tot això més gran.

Forma part del nostre ADN des del dia u. L’esport és una eina de transformació en tots els sentits, tenim un altaveu i la capacitat d’explicar i actuar per veure que això es pot treballar. I tothom al club se’n sent orgullós i en fa bandera, i això és el millor. La marca BG [Be Great] vol incloure totes aquestes accions i tota la feina que estem fent sota un únic paraigua.

Des del moment en què el director esportiu, en aquest cas en Fernando [San Emeterio], els truca, els jugadors tenen present la implicació social del club. Tot això ho saben des del minut zero i ens encarreguem d’explicar-los-ho amb una presentació. Ho sap tothom qui forma part del club, també ho saben els nens i nenes de la base així com tota la gent que hi treballem. Som un club que va més enllà del que passa a la pista.

És que forma part de la meva vida. El club és la meva vida i la vida de la meva família. I la vivim tots com a tal, perquè ens organitzem els caps de setmana i tot en funció del que passa aquí. I ho vivim molt bé perquè tinc la sort que al meu home li encanta el bàsquet i als meus nens també. I ho viuen de tan a prop que també senten aquesta passió, i per això també juguen tots dos a la base. I jo encantada! Al final l’esport és una feina que implica moltes hores de despatx, i pateixo molt perquè soc molt patidora, però tens la sort que als partits pots descarregar aquesta adrenalina i ho vius d’una altra manera. A mi m’encanta Aquí som tots una família.