Alerta

Roberto Íñiguez va fer la reflexió després de tres minuts durant els quals, amb pauses reflexives, va exposar: “Cada partit és molt complicat per a nosaltres, és a dir, els partits son complicats per la situació de l’equip. Com a entrenador només puc sentir orgull, pel que està fent l’equip i les jugadores. I a partir d’aquí no sé fins a on arribarem.”

9 segons després, seguia: “I em quedo amb això, el que és positiu: l’orgull que sento per l’equip, per com estan competint i per l’esforç fan per guanyar cada partit...” Seguia, el basc: “Però avui en dia en el bàsquet professional no es guanya només a còpia d’esforç. Evidentment, segons quines siguin les teves expectatives, i n’hem de parlar, de les nostres. Si son les que jo tenia quan vaig venir a aquí, crec que les he de reubicar. Perquè si no les matarem i jo no mataré a cap jugadora”. “Hem d’aplaudir les jugadores, estar molt orgullosos d’elles, molt, però també entendre que en un llarg període de temps és impossible, prorrogar-ho. Impossible perquè arribaran els problemes físics de sobrecàrregues, d’excés de treball, de fatiga, de zero energia... I després ens preguntarem què ha passat.”

Íñiguez reclama tocar de peus a terra: “Si som realistes hem de saber quin és el roster de l’Uni Girona i què podem fer amb ell. Tot el que vagi més enllà? Fenomenal. Soc el més ambiciós del mon i vaig venir a aquí, i hi soc, per intentar que Girona estigui el més amunt possible. I ja vaig dir a la pretemporada, que si aconseguim estar tot l’equip junt, podem ser un molt bon equip. Però per a mi és molt complicat, molt. ” “Aplaudir les jugadores i ajudar-les, aquesta és la meva feina i en el què he d’estar centrat perquè s’ho mereixen al màxim.” hi afegia. I per acabar la intervenció inicial, apuntava: “I a mi ja parlar de l’Ardoi, què en dic? Què, si a mi el que em preocupa és el meu equip.”