Soc el pri­mer que vol tor­nar i si fos per mi ja seria a pista, però és una lesió que, com que és mus­cu­lar, cal temps perquè no hi hagi recai­gu­des. La situ­ació de l’equip tam­poc no és favo­ra­ble i això fa que tin­gui més ganes de tor­nar al par­quet i exer­cir de capità. Ja ho estic fent a fora la pista: parlo amb tot­hom, miro d’aju­dar i donar el meu punt de vista des de fora, però és més difícil. A la pista és més fàcil amb el meu espe­rit com­pe­ti­tiu, perquè les parau­les poden aju­dar, però no ho son tot.

Els dos estem fora i podem comen­tar com va el par­tit, però és difícil i hi ha moments que sal­taríem per posar-nos a jugar. No podem i mirem de fer tot el pos­si­ble amb parau­les: aju­dar, donar con­sells... Però el que volem és tor­nar i aju­dar des del tipus de juga­dor que som.

Tot és un apre­nen­tatge i de tot es pot treure la part posi­tiva. No havia patit mai lesi­ons mus­cu­lars i són com­ple­ta­ment dife­rents a les que havia tin­gut. Les pri­me­res set­ma­nes són una mala pas­sada, perquè el que vols és jugar i no per­dre el ritme ni les sen­sa­ci­ons. No poder aju­dar l’equip és dur, però pots tre­ba­llar altres coses fora del bàsquet, física­ment. M’ha aju­dat a can­viar cer­tes coses, com hàbits que pot­ser no tenia, i se’n pot treure la part posi­tiva. Però el que volem és ser al par­quet.

Es lesi­o­nen dos juga­dors impor­tants per a l’equip, al final. Com deies som juga­dors dife­rents, en Juani té talent a dojo i jo soc més d’equip, d’aju­dar posant caràcter i to físic a la pista. Gua­nyes, sí, però és una situ­ació com­pli­cada: hi ha hagut entre­bancs, no estem tenint resul­tats i hi ha frus­tració i manca de con­fiança. Hem de fer un pas enda­vant i a poc a poc anar-ne sor­tint com a equip, perquè és una situ­ació difícil que el que ens fa és fer créixer els ner­vis i la pressió. I no ajuda. No hem de tenir pressa, d’un dia a un altre no serem un equip dife­rent, no serem els Lakers. Som el que som, sabem les qua­li­tats que tenim i les hem d’anar millo­rant per sor­tir-nos-en enda­vant.

Els juga­dors, encara que no hi siguem ni jo ni en Juani, tenim equip per com­pe­tir con­tra qual­se­vol. Que aju­da­ria que hi fóssim? Segur, però con­tra el Gra­nada va ser un par­tit per a obli­dar: no vam estar a l’altura i mereixíem que Fon­ta­jau s’enfadés amb nosal­tres. Hem de ser autocrítics: jo no recordo haver vist un par­tit tan dolent com aquest, em sen­tia part del grup encara que no pogués jugar i amb part de culpa. No crec que fos només per les dues lesi­ons, sinó perquè vam fer un mal par­tit, física­ment i men­tal la gent no hi va ser i per això va anar com va anar.

Un entre­banc que si hi sumes els altres resul­tats, que tam­poc no volíem, sem­bla que esti­guis al pou i sí que la situ­ació és difícil i es mag­ni­fica la frus­tració, la manca de con­fiança, els ner­vis... Però quan comen­cem a rodar i a aga­far con­fiança serem un equip dife­rent: podem com­pe­tir con­tra qual­se­vol a l’ACB. Són moments difícils i s’ha de dema­nar calma a l’afició, perquè la neces­si­tem com mai, que no dub­tin que ho segui­rem donant tot per inten­tar can­viar coses.

Pressió perquè les coses no estan anant bé, si anes­sin regu­lars no n’hi hau­ria tanta, ni interna ni externa. Tot es mag­ni­fica per la mala situ­ació que hi ha ara i l’únic que puc repe­tir és que això no s’arre­gla d’un dia per l’altre, sinó pas a pas, aju­dar-nos de juga­dor a juga­dor, de direcció a juga­dor, d’afició a juga­dor, i que depen­gui de nosal­tres donar el màxim per rever­tir la situ­ació, que estic segur que anirà cap a millor.

Volem demos­trar qui som, el bàsquet que podem jugar i com de com­pe­ti­tius podem ser. No pen­sem si ells han gua­nyat o no, sinó anar pas a pas i retro­bar la con­fiança. I a par­tir d’aquí seguir enda­vant i que tot vagi a millor.

Som els pri­mers que volíem com­pe­tir per tot, els pri­mers que ens agra­da­ria anar a Europa i gua­nyar-ho tot. I com a juga­dors volem aspi­rar a tot, no són expec­ta­ti­ves, sinó un desig: l’any pas­sat ens hi vam que­dar a les por­tes i aquest any ens hagués agra­dat. Ens agra­da­ria, encara és d’hora i la part posi­tiva és que encara podem can­viar mol­tes coses i que tenim temps.

Som l’equip més jove de l’ACB i segu­ra­ment no tin­guem tanta for­ta­lesa men­tal com un equip amb la mit­jana d’edat molt més alta, com el Tene­rife; per posar un exem­ple. Som gent jove i podem pecar d’inex­periència, però el que no és qüesti­o­na­ble és el que parlàvem abans: les ganes, l’esforç, el com­promís... Són coses que no tenen a veure amb l’edat i que depe­nen de nosal­tres: hem de jugar amb més ganes que qual­se­vol altre equip.

És una situ­ació molt trista i per sort no ha tin­gut cap pèrdua, està bé dins la desgràcia i el que puc dema­nar és que la gent sigui cons­ci­ent de què ha pas­sat i que no se n’obli­din, que després de Nadal ja no se’n parli perquè com a soci­e­tat pequem d’això. És una gran desgràcia i hem de ser cons­ci­ents que no se solu­ci­o­narà en set­ma­nes ni en mesos: he d’aju­dar i tenir la major huma­ni­tat pos­si­ble.