És 10-1, perquè per a nosaltres la Lliga Catalana era important; ens va saber greu perdre-la, fa anys que no la guanyem. Sí que arribem a la finestra molt tranquils perquè l’equip ha donat més del que ens esperàvem en aquests moments. Venim d’anys que ens ha costat que els equips es construïssin i en aquest, no sé si és per la qualitat de les jugadores o perquè l’entrenador hi ha pogut començar des de la pretemporada, o una suma de tot plegat, el rendiment cada vegada és major i molt satisfactori.

Primer, que hi hagi tantes jugadores noves és la història de l’Uni: no hem aconseguit fidelitzar. En el bàsquet femení, continuar amb elles és una arma de doble tall: quantes vegades has lamentat tenir contractes llargs amb segons quines jugadores? Ja ens agradaria, sobretot per l’afició, però estem còmodes havent de renovar l’equip perquè si no podem retenir Regan Magarity, per exemple, que a l’estiu ho vam intentar tot per fer-ho, això vol dir que ha donat un gran rendiment. I Roberto, com qualsevol entrenador, però més amb ell, des del principi, és diferencial.

En aquell moment el club fa costat a l’Alfred, que defensava els nostres interessos. No entraré a valorar què va fer un o l’altre o les seves declaracions. La bona relació amb en Roberto, des del club, hi ha estat sempre: ens va venir a ajudar el 2015 i ens va donar un títol, es va voler quedar però no va poder renunciar a les ofertes que tenia d’Europa. I quan li vam trucar ho va posar molt fàcil per venir, molt. Jo particularment sempre hi he tingut molt bona relació. Fins i tot en els moments més complicats i tensos, en l’eliminatòria europea, on sí que hi havia una certa similitud amb Mourinho i Guardiola, però tothom defensava els seus interessos, més bé o més malament.

Després del partit de més tensió a Fontajau, que hi va haver gent del públic encarant-s’hi, l’endemà en Roberto i jo ens vam citar a les 8 del matí abans que marxés a Salamanca per anar a veure un amic comú que estava malalt.

No es van canviar els serveis mèdics perquè no estiguéssim contents de com havien treballat. El que vam voler, i elles no tenien aquesta disponibilitat, és fer un pas més en la professionalització, amb assessorament extern... Atribuir-ho tot a la sort? Segurament no era així, però hi pot haver molts factors.

A Burke es volia renovar-la i vam ser lents; les coses al club es fan de manera consensuada i quan vam voler-ho fer ja tenia una superoferta de França a què no arribàvem. Ella es volia quedar i assumeixo que, malgrat que ens generés certs dubtes amb llacunes defensives, no hi vam arribar a temps, perquè en capacitat de lideratge sí que ens encaixava. Sobre Cornelius, a l’staff no li va agradar la idea, però la va respectar. En Bernat i la resta eren gent de club i es posaven al nostre lloc i malgrat que no posessin pals a les rodes sí que mostraven la seva opinió.

El moment econòmic que passàvem, amb una jugadora que entenem que no estava rendint, era evident que ens ajudava a la seva sortida i no suposava un trasbals esportiu.

Primer, Kelsey Mitchell és la millor jugadora que ha passat per aquí. La millor, entrenant al 100%, professional i una autèntica estrella WNBA, una all star. Arriba, tard, i se la tracta com una més. I ens sorprèn, la Laia [Palau] que ha conviscut amb moltes jugadores d’aquest tipus ho intenta, que no pot sortir de la banqueta... Mira, la diferència entre Gardner i Mitchell és que Rebekah a Saragossa quan necessitem un triple fa un bàsquet de dos i el celebra, i Kelsey a Gorzow et fa un 3+1 en una jugada que no era falta sinó que busca el tir, el fa i et provoca la falta. És la diferència entre tenir una estrella i una molt bona jugadora. Molt bona, eh? D’acord que no li entraven els tirs, però no en teníem cap dubte, i mires aquest estiu què ha fet... Els sistemes no estaven fets per a ella, era una més i quan portes una jugadora com aquesta, és com quan venia Chelsea Gray: “Té l’equip, té.” No ho va entendre i va ser la seva tomba, això, i no perquè si no juga vas al carrer, sinó pels resultats, les sensacions i el joc, i la desorientació que hi havia a dins el vestidor.

Molt. És veritat i no és cap càrrega cap a ella, però que hagués ajudat aferrar-se a Mitchell... I, tornant a Sykes, la sortida de Cornelius no fa mal perquè ens costava passar mig camp. El que fa mal és la no arribada de Sykes, i en Bernat ho va donar tot: una persona de club de qui no en podem dir res dolent.

El club té diferents ànimes i jo et parlo des de la meva, no de la que han d’anar a buscar suports: el context és diferent. Hi ha hagut la irrupció de clubs ACB en el bàsquet femení que ha fet la lliga potser més atractiva. Per a mi no és així. Jo ho veig amb naturalitat i amb la convicció que el bàsquet, i l’esport femení deixant a banda el Barça femení per l’espectacle mediàtic que se’n fa per ser la marca que és, continuem sent uns privilegiats. Mires al voltant i aquí seguim sent 2.000 persones, 1.500, les que siguin. Sempre m’ho miro des del deure i el convenciment que som el banderer de l’esport femení i que la nostra obligació, i sempre ho hem volgut veure així, a banda d’aconseguir les millors fites esportives, és demostrar que l’esport femení és espectacle. I amb això qüestiono la salut del bàsquet femení.

Pel paper de la federació espanyola. Mires les audiències a la televisió o les assistències als pavellons, que a part dels clubs ACB són les de fa una dècada i no vull dir números. Però vas a Araski, Lugo, IDK o Canàries..., i quant deuen tenir: 1.500 persones? No ha millorat i, a més, hem perdut les jugadores NBA. Això va en detriment de l’espectacle. Abans parlaves de Burke, però tres anys enrere en la final de la copa que vam guanyar jugaven Chelsea Gray contra Jewell Loyd. Dues campiones del món, all star, estrelles de primer nivell. Això és el que havies de potenciar. I hi hem renunciat a costa d’una lliga de 16, de les seleccions i de la família... El producte no millora, menys Girona, que conserva el seu feu i els ACB. Poca cosa més, pura supervivència.

Veient que amb les jugadores de la WNBA cada vegada és més complicat, has d’apostar per qui les pugui substituir. I fer-ho, aquesta vegada juntament amb en Roberto, amb jugadores de perfil més físic i sobretot capaces de generar espectacle. És el deure que tenim, a banda dels resultats esportius, fer un producte atractiu. I penso que no estem decebent, en aquest inici, amb Hristova, Lundquist o Bibby.

I no només elles, que tenies Laia Palau, Frida Eldebrink... Però és que a Salamanca hi havia Kaleah Cooper, les Samuelson...

Els millors equips, noms i espectacle que ha pogut donar l’Uni, l’aficionat el deixa de gaudir aquell any primer pel Glòria i després per la pandèmia. I l’any següent, que tornem a jugar l’Eurolliga amb l’Alfred i amb un molt bon equip, ho fem a porta tancada. Guanyem la copa a porta tancada. I sobretot el trasbals és aquest: la sensació d’haver perdut uns anys en què hauríem pogut fidelitzar més gent.

De clubs. La base amb el Girona i l’Uni Laia Palau fa que creiem, que apostem i vulguem fer-ho, perquè jugadores arribin al primer equip. No sé si l’Aina Cargol arribarà o no, el que sí sé és que està treballant amb uns mitjans que nosaltres abans no teníem i que la seva constància, el seu talent i sobretot la feina dels tècnics, tant de la base com del primer equip, em donen esperances que ho facin tant la Berta com ella. I consolidar-se, no només ser-hi.

A la Marta, aquell estiu que pugem de Lliga Femenina 2, Girona no li podia oferir quedar-se: té una oferta de tres anys de Salamanca per créixer allà i el temps demostra que va escollir la millor opció per fer-ho. I bé.

Hem viscut el cas de Laura Peña i el primer és que ens va sorprendre: estava patint per dins i l’únic que volem és respectar-ho. És dolorós i els donem el màxim suport, desitjant-los que tinguin una vida el més feliç possible.

Hi hem treballat dos o tres anys plegats i va ser una alenada d’aire fresc per al club, en un moment que com deies sortíem de la pandèmia, del Glòria, que tant va afectar econòmicament. La Laia es va retirar amb unes condicions amb què hauria pogut seguir jugant, es va quedar aquí a fer de tot, de tot i més, ha ajudat el club a créixer. I a més he de dir que totes les decisions esportives que s’han pres han estat d’ella amb el meu suport, o consensuant-ho tot. Són dos anys que per les lesions o per altres causes no han estat positius, quant a resultats o sensacions, i ho assumeixo en el mateix grau en què ho hagi de fer ella. I que estigui al cos tècnic no és conseqüència d’aquests dos anys: quan renovem Roberto, ell la demana per al primer equip i vam considerar que sí, que havia d’estar amb ell, i és quan jo torno a sortir a encapçalar l’àrea esportiva. Fins i tot en l’equip d’aquest any la Laia ha tingut la mateixa participació que jo: ho hem fet com sempre els últims tres anys, conjuntament.

T’ho torno a dir que potser ara hem entès més la situació i ens hem deixat de pressionar tant, però vist com estava i després d’unes temporades que no van ser tan fructíferes com ens esperàvem, volíem amb la competència que teníem a la ciutat engrescar l’aficionat. I això és un error, la competició ens posarà on ens toqui. I no estic d’acord que el València mengi a part. Les temporades són molt llargues i pot passar de tot. Que tenen més capacitat econòmica de refer-se dels entrebancs? Segur, però s’ha demostrat que les temporades són molt llargues, poden passar moltes coses i algunes d’inimaginables, com el Glòria mateix o el que estan patint ara allà. Mil coses que afecten els projectes esportius: qui ens havia de dir fa dos anys, quan l’equip d’en Bernat anava com un avió, ens vindrien totes les lesions? I ell va treballar per aixecar l’equip i no vam poder perquè ho feies i tornaves a caure amb una altra fins que el projecte va sucumbir en aquells quarts de final. Les dinàmiques, com a la vida... No pots saber-ho mai i, sí, que està per sobre és evident.