Des que tenia 11 anys que m’encanta el bàsquet. Aquí a Sant Joan hi havia un casal, i recordo que sempre hi anava i em passava tot el dia amb la pilota. Amb una colla d’amigues, li vam dir al capellà que ens agradaria fer un equip de bàsquet, i ens va dir que endavant. No sé d’on va néixer aquesta passió, potser de veure jugar el Madrid, que en aquell moment era l’equip que jugava més bé. A partir d’aquí, vaig començar a jugar. Del Sant Joan vaig anar a jugar al Palamós, però vaig plegar quan vaig tenir la meva filla, perquè amb la feina era impossible compaginar-ho tot.

La meva filla era petita i anava a la guarderia. Un pare que em coneixia em va demanar si podia donar un cop de mà i fer d’entrenadora per als petits a l’escoleta. I com que no sé dir que no, m’hi vaig posar. Després, la meva filla va passar a l’escola de La Salle i, amb 5 anys, la vaig apuntar a bàsquet. I vaig passar a fer d’entrenadora a La Salle.I ja no em vaig aturar.

Sí [riu]. El primer equip que vaig portar a campionat de Catalunya era el de la meva filla, en uns campionats a Tortosa. Ella va continuar jugant fins que va tenir el nen; després, també va fer el salt a entrenar, i era la meva segona. I jo li he fet de segona entrenadora a ella, que té el títol. També he entrenat la meva neta i el meu net, que va quedar campió d’Espanya mini amb Catalunya. El meu nebot també és entrenador de bàsquet i porta diferents equips.

No. Al principi de començar, a La Salle, ni tan sols cobrava. Ara sí que tothom cobra alguna cosa, però, abans, tenies just per assumir desplaçaments. És ben bé una afició. Mai no ho he fet per diners.

Sí [riu]. Estic entrenant nens que he entrenat les seves mares. I a ells els fa molta il·lusió! Estic entrenant també la meva neta, que té 16 anys. I el meu net el vaig entrenar des de ben petit i ara juga al Bàsquet Girona. Però segueixo gairebé tots els seus partits!

Crec que els entrenadors aprenem també a fer de psicòlegs. Tots els nens i nenes tenen les seves històries, i hem fet molt de psicòlegs. De vegades, m’enfado perquè nosaltres no els hem d’educar; això ho han de fer a casa seva. És cert que molts pares sempre ens agraeixen que els nens no només venen i boten la pilota; al final, els ensenyem uns valors. No és només venir i entrenar. I això és important tenir-ho clar.

A aquestes edats, no es pot pas dir això que aquests són bons i els altres dolents. Es tracta que ells triïn un esport que els agradi. Amb set, vuit o nou anys, estan aprenent, i del que es tracta és que gaudeixin. Després, es fan més grans i hi ha més problemes, perquè venen les inseguretats, les pors, es frustren si fallen una cistella i abaixen el cap. Al final, sempre els dic que sovint el bàsquet és com la vida: de vegades, falles, però has de continuar jugant. Després, t’ho agraeixen, tot i que avui en dia costa.

Sí, ara és més complicat entrenar que abans. Entre les maquinetes i els mòbils... Quan anem a fer un torneig o una estada, recullo els telèfons i els guardo! Si no, no paren amb els jocs i el mòbil. Quan estan amb el mòbil, no estan centrats. Abans, no hi havia tantes distraccions i hi havia més concentració.

No sé com descriure-ho. Sempre m’ha entusiasmat entrenar i he entrenat grans, petits, federats, escoleta... He fet de minis fins a júniors. Ara fa un parell d’anys que estic entrenant un equip de persones amb discapacitat. Sempre hi ha dies que no en tens ganes, però la satisfacció de veure que saben botar amb una mà, o que fan un revers, o que fan una safata. Això és el que m’omple. Veure que s’està treballant bé. Sempre dic que tinc el bàsquet a les venes, que no hi tinc sang.

Que ho he passat molt bé. Ara, amb l’edat que tinc, el que em sap més greu és que veig que se m’acaba. De moment, encara estic aquí entrenant, però tinc la tristesa de veure que una cosa que m’ha agradat tant s’està acabant. Sé que tard o d’hora arribarà el final, perquè és llei de vida, però, d’una manera o altra, sempre estaré lligada al bàsquet.