El 2009 em fitxa l’Euses per fer psicologia de l’esport. Hi havia bona relació entre en Txus Escosa i jo, i el 2015 em va presentar en Marc (Gasol). Em va presentar el projecte i vaig començar a treballar amb la base el 2015. El 2017 em fitxa una universitat anglesa i deixo el bàsquet perquè des de Londres no puc combinar-ho. Em tornen a trucar l’any de l’ascens per col·laborar i després el segon any a l’ACB, més o menys quan arriba en Fotis [Katsikaris], em truquen i em demanen si puc donar un cop de mà.

Es creaven diferents reptes en els jugadors i s’implementaven formes positives de reaccionar. Sobretot treballàvem el maneig de la derrota, perquè sovint surt l’acusació i l’excusa. L’excusa surt quan s’argumenta que no soc responsable del meu fracàs perquè ha sigut per un factor extern, i l’acusació és quan directament s’acusa una altra persona. I aleshores treballàvem això i trobàvem millors formes d’afrontar l’error.

Doncs no agrada. Fa mal. Si una cosa t’importa, és una sensació negativa. Però en comptes d’entendre que això forma part del joc, sovint volen que s’acabi. I en funció de com estiguin de desesperats perquè s’acabi, poden buscar situacions més perjudicials per resoldre-ho.

Oh, i tant! Sovint la gent resol els problemes amb menjar, amb alcohol... Hi ha formes amb les quals intentem sentir-nos bé perquè no podem acceptar que hi ha moments difícils.

Quedo amb ells individualment cada dos mesos per veure com estan i per saber si tenen una necessitat més específica. Amb alguns jugadors són sessions més individuals, amb d’altres, missatges de partits, alguns volen que expliqui alguna cosa de forma teòrica perquè volen entendre-ho més. També hi ha aspectes d’observació. I després hi ha jugadors amb els quals quedo.

Hi ha problemàtiques que poden ser compartides amb una feina d’oficina: des de la desmotivació, els dubtes, la frustració... Això tots ho tenim. Segurament el que ni vostè ni jo tenim és la part que se’ns prohibeix anar a esquiar o anar a menjar certes coses... L’esport és tan perfeccionista que no acabes mai de ser esportista, perquè dediques les 24 hores de la vida a estar de la millor manera possible per poder rendir. I evidentment això crea problemes perquè parlem d’esportistes que poden tenir 21, 22 o 23 anys i tenen ganes de viure, però això a vegades no és compatible amb la vida d’esportista.

Hi poden ser. És a dir, si ets esportista durant molt temps t’enfrontes a dificultats: situacions que no et veus capacitat de superar, exigències o la inestabilitat de no saber si treballes l’any que ve. Molts conviuen amb això. I hi ha sovint un talent psicològic, com també hi és físic, i molta gent sense haver de fer un entrenament aprèn a manegar les coses. Però per a d’altres tot això representa reptes que requereixen molta energia, i si no es poden afrontar, poden portar a burnout, a trastorns alimentaris, a trastorns addictius, a la depressió...

Una malaltia psicològica es defineix quan la persona comença a tenir dificultats per operar de forma normal. No és una qüestió categòrica, la depressió, per exemple, és un rang. Es comença a considerar que és un problema quan no pots suportar la teva vida. Per exemple, en casos de jugadors, els senyals poden ser quan no entrenen, fingeixen lesions o tenen baralles... Quan veus aquests tipus de canvis dràstics en la conducta d’algú cal preguntar-se per què la persona fa això. La conducta no adaptativa, en general, és un indicador que hi ha un problema.

Els problemes sempre hi han sigut. No s’han visibilitzat tant. Els problemes són progressius, la degradació a vegades és tan progressiva que vas acceptant la realitat tal com és i no sempre n’és conscient la persona. Avui dia està ben vist parlar de malalties, no es veu un esportista dèbil si parla de la seva salut mental. Però si fa 30 anys deies que tenies depressió els comentaris eren horrorosos.

Sí. Qualsevol tasca que fas en la vida té una càrrega psicològica, i aquesta pot ser baixa o alta. Si et faig llançar a cistella 20 tirs, voldràs encistellar. Si sou dues persones competint per fer 20 tirs, ja hi ha una mica més de càrrega. Si la persona que perd ha de fer 20 voltes a la pista, incrementes més la càrrega. Evidentment, les càrregues més elevades es produeixen quan, per exemple, reps crits a la cara d’un entrenador cada vegada que falles i et diu que no vals per a res. Ara bé, necessites càrregues psicològiques per entrenar l’habilitat d’autoregulació.

Què passa si a algú li poso més pes del que pot aguantar? En el millor dels casos fracassa, es desmotiva i no ho intenta més. L’esportista pot abandonar. En el pitjor cas, ho intentes i et lesiones. I això pot ser mental també, per exemple, quan hi ha un burnout o un trastorn alimentari perquè has estat exposat a càrregues massa elevades. Aleshores, un entrenament dur, com s’entenien antigament els entrenaments, implicava càrregues psicològiques molt altes. Els que podien adaptar-se sortien més ben preparats. I els que no, no. Si tinc 20 jugadors i 10 surten molt bons, el fi justifica els mitjans. Però cal tenir present que l’esport és selectiu, no s’escriuen llibres sobre esportistes fracassats. I no dic que algú que acaba als 16 anys fracassa, però només hi arriben els millors. Però això passa amb entrenadors, i pares i mares que han fet bestieses però els seus fills han acabat a dalt de tot. I al final crees danys perquè només es veuen els que han arribat, però no es veuen tots els que potser han quedat amb seqüeles.