No, sé que vam venir-hi amb l’Estudiantes el primer any que juguen en la lliga 1 [70-54, 5 punts i -2 de valoració en 30:33 sortint d’inici] i que en la lliga 2 en la fase d’ascens, que vam pujar nosaltres, elles hi eren [2008 a Santiago de Compostel·la]. Sí que recordo, quan jo ja era a l’estranger, que començaven a treure el cap amb els equips de dalt i lluitaven amb el Salamanca pels títols.

Sí, jo hi començo de cadet i passo pel júnior i el sènior. I ja me’n vaig a Salamanca. Eren uns altres temps, sí. I hi havia jugadores nacionals importants com Amaya Valdemoro, Elisa Aguilar, Marta Fernández... Era un equip molt potent i hi havia molta diferència entre els equips de dalt i la resta. Jugar, però sobretot entrenar-te amb jugadores de nivell selecció, no només d’Espanya sinó estrangeres, i de molt nivell, et marca el camí.

Just, perquè el primer any que hi vaig estar ja trontollava i en el segon ja va ser estrany i començava la crisi. Els equips ja no és que no paguessin, sinó que el nivell econòmic baixa molt. Moltes jugadores se’n van fora i es dona l’oportunitat de sortir. Mai m’ho havia plantejat, la veritat, i estant a Hondarribia a mitja temporada va aparèixer i vaig decidir agafar-ho: només passa un cop en la vida i jo no era una jugadora de selecció nacional que et poguessin conèixer a fora. Vaig aprofitar-ho. I de fet vaig tornar fa res.

Va anar donant-se de manera natural, pràcticament no s’havia acabat una temporada que ja tenia el contracte per a la següent. No hi va haver l’opció de tornar o d’estar en un equip en què em sortís un projecte.

No, en absolut. Va sortir l’oportunitat quan començaven a crear l’equip de 3x3 i havien fet primer el de nois. I parlant amb en Marc [Gasol] va sortir l’opció de fer l’equip de noies. Era important que no només es pensés en ells i se’ns tingués en compte. Però jo no tenia pensat, ni de bon tros, tornar a Espanya. Vaig estar dos anys en el Lilla i després ja vaig fitxar pel Gernika.

Sí, i tant! En tot: esportivament, pel que fa als clubs quant a professionalització... I fins i tot en el seguiment dels mitjans. Per a mi també va ser una alegria, tornar i notar tants canvis per a bé. Diu molt de la federació i dels clubs, que s’ha treballat molt. És clar que sempre en volem més, però s’han anat fent coses, i jo, que per exemple he estat molt temps a l’estranger i he viscut una època en què era molt difícil que la gent seguís o fins i tot veiés el bàsquet femení, penso que ara mateix no té res a veure.

Estant a fora ho notes menys, però quan vaig arribar em vaig adonar que havien canviat molt les coses i que el que anàvem fent com a jugadores s’anava notant: al final el públic i la gent s’hi anava enganxant més. En aquests anys hem anat creixent tots de bracet i ho he notat molt també amb el 3x3, que també hem anat creixent i ara la gent ens coneix molt i no només pel bàsquet 5 contra 5.

Crec que si se’m coneix és per les dues coses. Sí que el bàsquet 3x3 a mi m’ha donat una visibilitat diferent i que quan estàs fora costa que se’t reconegui perquè se segueix menys: sembla que a les jugadores que estan molt temps fora se’ls perd la pista. Quan començava a jugar 3x3 molta gent es va adonar que continuava sent una jugadora que havia evolucionat, que havia fet el seu camí fora d’Espanya i que continuava aportant coses.

[Riu] Sí, crec que aquest estiu va ser un estiu rodó, que no esperàvem. El somiàvem, lluitàvem i hi treballàvem, però no sabíem si hi arribaríem. Teníem l’espina clavada de l’anterior preolímpic, però és veritat que en 3x3 mai saps què pot passar. Un equip mai té molta superioritat respecte a un altre i molts poden guanyar o perdre contra qualsevol altre. I el que volíem era competir, estar en aquests Jocs de París i gaudir-ho. Ho vam fer i a més vam acabar amb una medalla.

La meva idea era arribar als Jocs de París, no als 40 o als 40 i escaig. Jo volia, després de quedar-nos a les portes de Tòquio, arribar-hi, i com que sempre havia dit que anava any a any i mai saps com respondrà el teu cos i com aniran les coses, la idea inicial era arribar a París, i com que no sabíem com aniria no ho volia deixar en l’aire. Per això quan vaig tornar a Espanya la meva idea era fer tres anys i després veure què passava.

Hi estic molt contenta, aquí. S’hi viu molt bé, el club funciona i les jugadores hi estem molt a gust. Jo en el meu cas molt, amb tot. Però no sé què passarà [riu]. No sé com em trobaré, com s’acabarà la temporada... Dependrà de com estigui el meu cos i el meu cap. Ja ho veurem.

M’estic formant, i és una cosa que he fet tota la vida i en què crec que tinc coses a aportar. Com a jugadora porto més de 20 anys i en el 3x3 és on crec que puc encaixar.

Són trajectòries diferents, també. Ella hi ha estat molt més temps, aquí, i ella a Girona hi té un pes molt important. Jo hi estic molt contenta i no sé què passarà, però sí que t’asseguro que amb ella és tot més fàcil perquè ja ha passat per tota aquesta situació i jo mateixa sempre he dit que no vull que el bàsquet em retiri, i que quan vegi que no em diverteixi, no hi sigui o no pugui donar més, ho deixaré. I serà llavors quan plegaré.

Mira, jo quan vaig fitxar pel Girona no venia amb un rol predeterminat, a ser primera o segona base, sinó a ajudar l’equip i fer el que se’m demanés, que és el que vaig fer l’any passat. És veritat que va ser un any complicat i que al final vaig haver d’acabar jugant molts minuts i que s’acaba notant, mentre que aquest any m’estic adaptant molt bé al rol que en Roberto i el club volen. Potser amb menys minuts estic sent més efectiva i soc una jugadora que s’adapta a allò per al que se’m necessita a cada moment. Si he de jugar més o menys, serà en benefici de l’equip.

Ho sabíem, que és jove i de molt nivell, que a Espanya havia de demostrar coses, segurament, però ho està fent i molt bé. Tant de bo continuï així durant tot l’any [riu].

És un tema bastant personal i delicat, al qual no tothom reacciona de la mateixa manera. Amb ella ens va sorprendre perquè no ho havia verbalitzat, i com a equip, com a jugadora, et deixa una mica fastiguejada no haver-te’n adonat i no haver-la pogut ajudar. Cadascú ho porta a la seva manera, i sempre som allà per ajudar, però cadascú ho ha d’afrontar des del seu punt de vista i també per evitar que l’afecti en la seva vida personal.

Ho hem de normalitzar i passa en totes les feines. Abans era complicat gestionar-ho, i jo mateixa he signat contractes en què es deia que si et quedaves embarassada es trencava el contracte, i no és una cosa de la qual haguem d’estar-ne orgullosos. S’ha de normalitzar, i com a dones i persones és una cosa que tenim al cap i que si passa s’ha de portar de la millor manera. Tant la jugadora com el club. Entenc que per al club segons en quin moment pugui no ser el millor, però com a treballadores som iguals que qualsevol altre col·lectiu.

S’està fent camí i, a poc apoc, per a nosaltres és més fàcil per les coses que van passant, però tant de bo es pugui continuar.

Hem de tocar de peus a terra, però al mateix temps lluitar pels títols. No et dic guanyar-los, que tant de bo, però hi hem d’estar lluitant i tant de bo es pogués tornar a l’Eurolliga la temporada que ve. El club està fent ara mateix moltes coses perquè això passi i l’equip està treballant molt bé: la gent hi ha encaixat i és un grup que es mereix lluitar per tot.