La manca d’identitat que ja vam debatre a l’octubre que l’equip transmetia, s’ha anat accentuant amb el pas de les setmanes. I això hauria de ser al contrari. Quan ets un equip jove, el que vols és que l’evolució sigui positiva. Entens que a l’inici pot ser una mica més complex, perquè els falta aquesta experiència, però que amb el treball diari aniran evolucionant positivament. Sempre és difícil que amb les derrotes hi hagi aquesta evolució positiva, perquè és així, perquè al jugador li costa més. I al cos tècnic, a la direcció esportiva, perquè estàs intentant sempre apagar focs, però ho hem de fer. És un moment en què tothom, totes les persones que formem part del club i que ens estimem el Bàsquet Girona, hem de donar la millor versió nostra i fer tot el que estigui a les nostres mans per revertir la situació. Tots. Des de la junta directiva i la presidència, donar llum verd, que ja el tenien, per fer qualsevol canvi que es consideri necessari a la plantilla, quant a talent, per millorar. Ja vam començar amb en Martinas [Geben], hem canviat amb Moncho, que creiem que és una persona molt adequada per al que volem, i aquesta serà la dinàmica que agafarem ara.

Segurament era una raó que tots vam normalitzar, que ens faltaven dos jugadors molt importants. El grup és molt més important que dos jugadors, i al final la identitat d’un grup està per sobre de dos jugadors. Sempre. Això sempre és així. Pot ser que et falti talent, però no que et falti unitat. I la manca d’unitat... no pots obligar ningú a unir-se. Ha de ser una voluntat pròpia de dir: “Jo t’ajudaré, tu m’ajudaràs a mi, i col·lectivament serem més forts.” Ara mateix es transmet una mica tot al contrari. Quan rebem un cop, caiem a terra i no ens aixequem més. Aquesta no hauria de ser la mentalitat d’un equip que vol millorar, que vol créixer, que és ambiciós. I per això estem una miqueta, amb Moncho i el cos tècnic i la direcció esportiva, que s’alineïn per portar jugadors. Perquè nosaltres hi estem disposats. Encara més, els animem a fer els canvis necessaris per arribar a aquest punt.

Jo crec que ens manca tot. Ara mateix, sincerament, en moments difícils en què no estem tenint encert, veus que pot millorar en totes les àrees. El joc interior pot millorar; els 3-4 poden millorar; els 1-2 poden millorar. En situacions així, tot l’equip ha de millorar. Tothom ha de millorar, i inclou aquesta responsabilitat individual per al bé col·lectiu. Cada dia ho has d’afrontar d’aquesta manera, pensant que no pots acabar el dia sense haver millorat. Pots trobar moltes raons. Que si estic cansat, que si em fa mal aquí, que si estem perdent, que si l’entrenador no em posa, que si n’han fitxat un altre. Però tu, aquesta lluita constant contra una raó per abaixar els braços, no te la puc fer jo per tu; l’has de fer tu. Aquest és l’aspecte mental en què el jugador ha de fer un pas endavant i posar-se per sobre de totes aquestes situacions que quan bufa el vent en contra és una mica més complicat.

Tenim un límit de quatre canvis. Si s’han de fer tots els canvis possibles, es fan tots. Si se n’han de fer dos, dos. El que considerin l’entrenador, el cos tècnic i la direcció esportiva, des del club estarem preparats per intentar acomodar-ho.

Al final, l’entrenador i el seu staff és qui té el pols dels jugadors i la visió del que volen. I la direcció esportiva té una visió una mica més global del que espera. Tal com estem, és pensar què necessitem avui. No hi ha gaire construcció, és més avui, que és la necessitat directa que té l’equip. Això vol dir jugadors més de rendiment immediat i que equilibrin l’equip una miqueta. Crec que es nota l’equip mentalment dèbil. I com afrontes tu els reptes, és una gran part del resultat. Si tu els afrontes sempre, i no només verbalment sinó en accions, amb valentia i amb orgull i amb contundència, com a grup serà molt més fàcil rebre cops i aguantar-los que no anar dient que sí i fent-ho d’aquesta manera. Perquè de raons per abaixar els braços, sempre en trobaràs.

Em sorprèn molt, la veritat. Aquí no sé donar la resposta, però és una cosa que vull afrontar a l’estiu de forma més profunda. La identitat nostra com a equip, com a club. No es poden instaurar unes mentalitats així, perquè jo soc una persona molt col·laborativa, a qui agrada molt treballar en equip, però també alhora soc molt exigent a mi mateix i amb la gent amb qui treballo. També és veritat que, amb tanta derrota, tot es veu pitjor. I a vegades la diferència són dues accions, són dos canvis i tot va molt millor. Estem buscant això. Però sí que em sorprèn, la veritat. Jo que soc una persona que creu molt en aquestes coses, potser no ho vaig donar per fet, quan es feien les propostes de jugadors i de continuïtats, que era la normalitat, que la predisposició de la gent era treballar en col·laboració i amb una certa actitud, i ho vam donar una mica per fet, quan la realitat es veu que no és aquesta, i ho has de treballar. És una cosa que també hi has de posar eines i has de solucionar. Els jugadors sí que tenen predisposició a jugar i entrenar-se fort, i entrenar-se a un bon nivell. No és que ells estiguin passant de tot ni de bon tros, però sí que han de fer un pas més, hem de donar una millor versió.

Ara mateix hem de treballar en la solució, que és tirar l’equip endavant. Res més que això. Si una persona no s’hi veu amb cor, que no vull entrar a personalitzar o en casos específics, tots els que som aquí hem de pensar a oferir una imatge molt diferent. És el que vull escoltar. Si algú no es veu capaç de remar en aquesta direcció, o no hi creu o el que sigui... Jugadors, cos tècnic, direcció esportiva... Però no ho dic pas per en Fernando, ni de bon tros. En Fernando està amb molta força, té moltes ganes, no para de treballar per trobar la solució, com en tot el seu equip. I som tots responsables de l’equip, no només en Fernando. L’equip es va fer en consonància amb l’staff tècnic i amb la meva aprovació. Som tots, i tots teníem una il·lusió i unes expectatives al començament de temporada. Vèiem l’equip i, ostres, crec que a tots ens il·lusionava. I crec que d’aquí ve la frustració, de les expectatives que teníem i la realitat que estem veient. Aquesta diferència és la que ens porta a la frustració que tots estem vivint i la falta d’identitat. Això de l’orgull, les ganes del dia a dia, és una cosa que em crema, sempre.

És el que et deia abans, les paraules i els fets. Jo vull veure fets. Tothom et diu que vol guanyar, però veiem com estàs actuant. Ho hem d’anar veient. Però el Fernando no esperarà, tampoc. La direcció esportiva no esperarà a veure què, i intentarà portar els millors jugadors possibles per revertir la situació.

És que no soc d’això. Jo crec moltíssim en el dia a dia. Sense el dia a dia, sense la millora del dia a dia, individual i col·lectiva, no hi arribaràs, faràs curt segur. Fer números ara mateix potser seria més contraproduent, veuries la muntanya molt més alta del que és. Hem de començar per ser un molt millor equip, molt més dur mentalment. Per tenir possibilitats de guanyar, perquè és una lliga, com tots bé sabem, ultracompetitiva i que no et perdona. Si tu tens una feblesa i no ho afrontes i no et protegeixes, els equips t’ataquen per aquí. Has d’estar molt segur de les teves fortaleses, conscient de les febleses i protegir-les com a grup. Fins ara no ho estem acabant de fer de forma consistent.

No, tot va movent-se. Al final, nosaltres aquí no tenim el suport quant a aportacions econòmiques d’entitats públiques com tenen altres entitats de l’ACB. El bàsquet en si no és per si sol sostenible, i per tant necessites altres vies de negoci per fer-ho sostenible. La nostra, òbviament, implicaria la concessió i poder explotar Fontajau, perquè ho creiem així. A més, els llaços amb l’Uni són cada vegada més forts, estem molt més alineats. Estem molt contents de com està evolucionant tota la resta del club, i tant de bo guanyem més partits perquè tot es vegi d’un altre color. Però el club respira, respira fort, tenim moltes ganes, i això no canvia.