Bàsquet entre reixes
Va ser l’entrenador del Club Bàsquet Llibertat, l’equip format als anys vuitanta per persones internes del centre penitenciari de la Model
Es va convertir en una eina indispensable per fomentar la convivència
És difícil passar desapercebut quan mesures 197 centímetres d’alçada amb 14 anys. Motiu pel qual a Rafael Elies (Barcelona, 1947) no van trigar a ploure-li les ofertes per dedicar-se a l’esport. I després d’un breu pas pel futbol a l’equip de la Unió Esportiva de Sants, va fer el salt al bàsquet amb el Círcol Catòlic de Gràcia. Alt i espigat, Elies va progressar amb rapidesa fins que el Barça li va posar l’ull a sobre. A l’entitat blaugrana, el jugador va debutar com a professional i, després de cremar aquesta etapa, va passar per Manresa, Osona, l’Hospitalet i Lugo, i va acabar jugant els seus darrers quatre cursos en la màxima categoria amb el Breogán. Després d’uns quants anys fent tombs, va penjar les botes al club que l’havia vist créixer, el Círcol Catòlic.
Un cop finalitzada la seva etapa de professional, Elies va focalitzar els seus esforços a dirigir equips de bàsquet. Era l’agost del 1987 quan li van proposar ser entrenador a les presons de la Trinitat i Wad-Ras. I, al cap de poc, també a la Model. La idea sorgia d’un programa impulsat per la Generalitat i la Federació Catalana de Bàsquet que tenia com a objectiu usar l’esport com a eina vehicular per a la reinserció social. “A més de bàsquet, els feia jugar a jocs, perquè hi havia gent que no havia agafat mai una pilota. Tot i això, els agradava competir. I a poc a poc s’hi van anar enganxant”, rememora.
Elies –que va viure la seva primera experiència en una presó quan va anar a fer-hi un partit amistós amb el Barça amb motiu del dia de la Mare de Déu de la Mercè (patrona dels presos)– recorda que mai oblidarà la concatenació de portes tancades que va haver de creuar per arribar fins al pati de la Model, el centre penitenciari on va dedicar més hores en el marc d’aquest encàrrec. “Hi entraves i... porta. I, un altre cop, passaves una porta i trobaves una altra porta tancada. Al final, després de tots aquests controls, arribaves al pati, que era un pati de terra, eh! No hi havia cap pista de bàsquet.” Dels seus dos anys a la Model, Elies en té un cabàs d’històries: “Era l’època del VIH: si tocaves algú, ja et deien que et desinfectessis. I vaig pensar: «O t’hi poses bé i ho dones tot, o no faràs res, aquí.» I va ser a còpia de jocs i de veure que tenien ganes de competir que s’hi van anar animant. A més a més, mai vaig tenir cap problema. Quan hi havia dies que plovia i no ens podíem entrenar, doncs xerràvem i els escoltava. I tothom explicava la seva vida”, recorda. I hi afegeix: “S’hi apuntava força gent, tenia unes setze persones. Això sí: tots eren innocents i sempre deien que eren allà perquè s’havia equivocat l’advocat [riu].”
En un espai on el temps avança a un altre ritme, l’arribada del bàsquet no passava desapercebuda. “Normalment, ningú deia res en els entrenaments, però sempre hi havia gent que mirava entre els barrots des de les seves cel·les. Després, en els partits sí que es generava més expectació. Tot i que normalment sempre baixaven els mateixos a entrenar-se.” Amb el pas de les setmanes, es va crear un equip a la Model, el CB Llibertat.
Sortida a Olesa
Un dels fets més destacats del pas del bàsquet pel centre penitenciari es va produir el març del 1988. Després de quatre mesos de negociacions, es va propiciar que el CB Llibertat disputés un partit fora dels murs de la presó. Va ser la primera vegada que es duia a terme una activitat d’aquesta mena en tota la història de les institucions penitenciàries. L’equip, format per vint persones, va competir contra l’Olesa Nerva.
“Es va haver de demanar permís a cadascun dels jutges corresponents per poder fer el torneig a Olesa. Va ser un dia bastant emotiu: van venir els familiars dels membres de l’equip. I recordo que en el trajecte d’anada tothom estava en silenci a l’autocar. Hi havia gent que feia més de cinc anys que no havia sortit al carrer i el dia d’anar cap allà els costava pujar a l’autobús”, explica Elies.
Dos anys d’aprenentatge
Al cap de prop de dos anys de bàsquet entre reixes, Elies va fer les maletes per dirigir un nou projecte formatiu lluny dels murs de la presó. Més de tres dècades després, encara s’emociona en recordar aquella etapa. “Em vaig adonar que hi havia gent que no havia tingut les mateixes oportunitats que jo. Hi havia gent que era carn de presó, que en sortia per tornar-hi a entrar. I això és una pena”, subratlla. Ha plogut molt des d’aleshores, però hi ha un aprenentatge d’aquell moment que sempre té present: “La llibertat és el millor que tenim”, conclou.
LES FRASES
Reconeixement de la federació
El mes de novembre passat, la Federació Catalana de Bàsquet, presidida per Ferran Aril, va fer un partit d’homenatge al pati de la Model –espai actualment reconvertit en centre cultural– que va finalitzar amb un acte de reconeixement cap a les persones que van impulsar el programa de bàsquet als centres penitenciaris. En el marc d’aquest esdeveniment, es va retre homenatge a Faustino García Zapico, educador de la quarta galeria; al directiu de la FCBQ Ignasi Anglarill, nexe imprescindible entre els diferents actors implicats; a Santiago Martínez Cadarso i Virgilio Valero, de la Direcció General d’Afers Penitenciaris, i als entrenadors Rafael Elies i Andreu Font.
El pas de l’espia nord-americà David Owen per l’equip de bàsquet
Durant la seva etapa d’entrenador, Elies va coincidir alguns mesos amb David Owen, un nord-americà de poc més de 20 anys que el març del 1987 va ser detingut per la Guàrdia Civil perquè duia un maletí amb dos quilos de cocaïna quan arribava procedent d’un vol de Santiago de Xile. Owen, que alguns acusaven de ser un espia tot i que assegurava ser fotògraf, va estar al centre penitenciari de la Model de Barcelona dinou mesos fins que les pressions del govern americà van fer efecte i va ser extradit. “Ell sempre guardava distàncies, per la seva manera de ser. A més, pensa que el 90% de la gent es drogava. Tothom deia que era espia i que treballava a la CIA amb els republicans. Sempre m’explicava coses dels Estats Units i coses quotidianes del dia a dia. Es veia que l’Owen no era carn de presó. El veies llegint el diari”, recorda Elies. Un dels principals avaladors d’Owen va ser el republicà Edwin Meese, exfiscal general dels Estats Units, que fins i tot va entregar a les autoritats espanyoles una declaració de la confessió d’una persona, George Barahona, que assegurava que havien posat una trampa a Owen. El cas va ser molt popular en aquella època. La detenció i el retorn als EUA van aparèixer en rotatius com The New York Times i The Washington Post, que van fer un seguiment exhaustiu del cas. Finalment, el novembre del 1988, Owen va aterrar a Nova York i va posar fi al seu periple català.
