És difícil pas­sar des­a­per­ce­but quan mesu­res 197 centímetres d’alçada amb 14 anys. Motiu pel qual a Rafael Elies (Bar­ce­lona, 1947) no van tri­gar a ploure-li les ofer­tes per dedi­car-se a l’esport. I després d’un breu pas pel fut­bol a l’equip de la Unió Espor­tiva de Sants, va fer el salt al bàsquet amb el Círcol Catòlic de Gràcia. Alt i espi­gat, Elies va pro­gres­sar amb rapi­desa fins que el Barça li va posar l’ull a sobre. A l’enti­tat blau­grana, el juga­dor va debu­tar com a pro­fes­si­o­nal i, després de cre­mar aquesta etapa, va pas­sar per Man­resa, Osona, l’Hos­pi­ta­let i Lugo, i va aca­bar jugant els seus dar­rers qua­tre cur­sos en la màxima cate­go­ria amb el Breogán. Després d’uns quants anys fent tombs, va pen­jar les botes al club que l’havia vist créixer, el Círcol Catòlic.

Un cop fina­lit­zada la seva etapa de pro­fes­si­o­nal, Elies va foca­lit­zar els seus esforços a diri­gir equips de bàsquet. Era l’agost del 1987 quan li van pro­po­sar ser entre­na­dor a les pre­sons de la Tri­ni­tat i Wad-Ras. I, al cap de poc, també a la Model. La idea sor­gia d’un pro­grama impul­sat per la Gene­ra­li­tat i la Fede­ració Cata­lana de Bàsquet que tenia com a objec­tiu usar l’esport com a eina vehi­cu­lar per a la rein­serció social. “A més de bàsquet, els feia jugar a jocs, perquè hi havia gent que no havia aga­fat mai una pilota. Tot i això, els agra­dava com­pe­tir. I a poc a poc s’hi van anar engan­xant”, reme­mora.

Elies –que va viure la seva pri­mera experiència en una presó quan va anar a fer-hi un par­tit amistós amb el Barça amb motiu del dia de la Mare de Déu de la Mercè (patrona dels pre­sos)– recorda que mai obli­darà la con­ca­te­nació de por­tes tan­ca­des que va haver de cre­uar per arri­bar fins al pati de la Model, el cen­tre peni­ten­ci­ari on va dedi­car més hores en el marc d’aquest encàrrec. “Hi entra­ves i... porta. I, un altre cop, pas­sa­ves una porta i tro­ba­ves una altra porta tan­cada. Al final, després de tots aquests con­trols, arri­ba­ves al pati, que era un pati de terra, eh! No hi havia cap pista de bàsquet.” Dels seus dos anys a la Model, Elies en té un cabàs d’històries: “Era l’època del VIH: si toca­ves algú, ja et deien que et desin­fec­tes­sis. I vaig pen­sar: «O t’hi poses bé i ho dones tot, o no faràs res, aquí.» I va ser a còpia de jocs i de veure que tenien ganes de com­pe­tir que s’hi van anar ani­mant. A més a més, mai vaig tenir cap pro­blema. Quan hi havia dies que plo­via i no ens podíem entre­nar, doncs xerràvem i els escol­tava. I tot­hom expli­cava la seva vida”, recorda. I hi afe­geix: “S’hi apun­tava força gent, tenia unes setze per­so­nes. Això sí: tots eren inno­cents i sem­pre deien que eren allà perquè s’havia equi­vo­cat l’advo­cat [riu].”

En un espai on el temps avança a un altre ritme, l’arri­bada del bàsquet no pas­sava des­a­per­ce­buda. “Nor­mal­ment, ningú deia res en els entre­na­ments, però sem­pre hi havia gent que mirava entre els bar­rots des de les seves cel·les. Després, en els par­tits sí que es gene­rava més expec­tació. Tot i que nor­mal­ment sem­pre bai­xa­ven els matei­xos a entre­nar-se.” Amb el pas de les set­ma­nes, es va crear un equip a la Model, el CB Lli­ber­tat.