Quan va acabar l’etapa de Santiago va venir l’estiu i per primera vegada en molts anys em vaig desconnectar. I al mes d’agost em vaig tornar a posar la jaqueta d’entrenador. Em vaig dedicar a visitar molts companys, vaig anar a València amb en Pedro [Martínez], a Màlaga amb l’Ibon [Navarro], vaig anar a visitar en Jordi Fernández (a Brooklyn, Nova York) i seguia totes les competicions: FEB, Eurolliga, ACB... El que fas és preparar-te per a quan arribi l’oportunitat. I quan va arribar la trucada en poc temps ens vam posar d’acord perquè em van fer veure que em volien de debò. I l’acord va ser senzill.

[Riu] Sé per què ho preguntes. L’esport d’equip mai és tasca d’una sola persona. Sempre es busca la recepta màgica i això no existeix, perquè la recepta màgica està feta de moltes coses petites. Que hàgim guanyat tres partits seguits es deu a molts factors: al compromís de molta gent, a la disposició de la feina del cos tècnic i a l’organització que s’ha bolcat perquè m’adaptés de manera ràpida. I quan sumes tots els ingredients, funciona. Sempre queda millor l’èpica de la fórmula màgica, però la realitat no és així.

Sabia la plantilla que hi havia i l’experiència dels jugadors. Jo vinc d’un projecte en què han debutat molts jugadors i evidentment això a vegades implica un handicap. Però no m’ho vaig plantejar així, perquè les condicions eren les que eren: calia intentar millorar el possible, com s’ha fet amb l’arribada d’en Martinas [Geben] i en Pep [Busquets], però estic convençut que gràcies al seu temps amb Fotis Katsikaris la seva experiència ha millorat.

No diré un no rotund perquè els clubs sempre estan oberts a ser millors. Fa anys que passa a la lliga que tothom té més de 12 jugadors perquè el mercat cada vegada és més complicat i la competició més exigent. Si la plantilla està oberta a millores? Com qualsevol plantilla. Però tinc els jugadors que tinc i amb això ho farem tan bé com puguem.

Nosaltres no estem eufòrics, el cos tècnic i l’staff sabem que hi ha feina a fer. Però volem que la gent estigui il·lusionada. I veure que la gent omple Fontajau i que la grada és protagonista és també la nostra raó de ser. Al final som generadors de sentiments, i m’agradaria mantenir això fins al final. Volem mantenir la il·lusió i que la gent se senti orgullosa de la nostra feina. Necessitem el suport de la gent per aconseguir l’objectiu.

Sempre poso el punt de vista en l’immediat. I no penso en res més que el que ve demà. Els projectes perquè creixin necessiten salut esportiva, això queda clar. Però jo tinc posat el focus en la permanència en la lliga Endesa i això passa pel carpe diem i per la immediatesa, la immediatesa i la immediatesa.

Vull que l’equip s’identifiqui amb l’esforç col·lectiu, amb la solidaritat, amb l’entrega, amb la lluita compartida. Crec que són valors amb els quals s’identifica la gent i que són importants també per aconseguir objectius. I això remet a cada petita cosa: cada rebot, cada passada, cada recuperació...

És una professió i ens hi dediquem perquè és la nostra forma de vida, però també té un component de passió. El bàsquet és un reflex de la societat i és evident que la societat ha canviat: el que pensen els boomers com jo no és el mateix que pensa la generació Z. I els caràcters dels jugadors són iguals que els de la generació que els toca viure en cada moment. Però crec que el compromís va més enllà de l’escut i els colors, perquè el compromís sempre és amb els companys que tens al costat, amb l’afició i amb el club. En la meva carrera sempre he conegut molts més compromesos que mercenaris.

Ser entrenador professional és complicat. No tothom ho aconsegueix. Quan tenia 30 anys em va arribar l’oportunitat de ser professional, i estic convençut que, en cas de no haver arribat mai, hauria continuat exercint de professor i entrenant. La meva vinculació era enorme. Quan em va arribar la disjuntiva vaig apostar pel bàsquet i el món m’ha portat aquí. És atípic estar tants anys en un club, i per això crida l’atenció. Però crec que és reflex de l’organització més que de la persona. Quan acceptes que la vida és ser entrenador professional també acceptes el que això implica.

La meva mare va morir quan jo encara era entrenador de l’Obradoiro. Al menjador de casa hi tinc una foto on apareix ella abraçant-me per les espatlles i plorant d’alegria després d’aconseguir la salvació. N’estic segur que seria feliç de veure’m aquí perquè els meus pares van viure molts anys a Barcelona, la meva germana va néixer a Ripollet. Van haver de tornar a Galícia, però Catalunya sempre ha sigut present a casa meva. Van ser una família més que als anys 60 es va anar a buscar la vida a Barcelona. I quan vaig venir a Girona sens dubte em va venir al cap que estava fent el mateix camí que van fer ells: venir a Catalunya a treballar. Sens dubte hi ha un component afectiu molt important.

Quan vaig trepitjar altre cop una pista de bàsquet, i em vaig posar les vambes i la dessuadora, vaig sentir que aquí és on soc feliç. Miro el pavelló de Fontajau buit a vegades, m’agrada fer-ho, perquè quan trepitjo el parquet tinc molt clar que aquest és el lloc al qual pertanyo.