“Tinc clar que aquest és el lloc al qual pertanyo”

Quan va aca­bar l’etapa de San­ti­ago va venir l’estiu i per pri­mera vegada en molts anys em vaig des­con­nec­tar. I al mes d’agost em vaig tor­nar a posar la jaqueta d’entre­na­dor. Em vaig dedi­car a visi­tar molts com­panys, vaig anar a València amb en Pedro [Martínez], a Màlaga amb l’Ibon [Navarro], vaig anar a visi­tar en Jordi Fernández (a Bro­oklyn, Nova York) i seguia totes les com­pe­ti­ci­ons: FEB, Euro­lliga, ACB... El que fas és pre­pa­rar-te per a quan arribi l’opor­tu­ni­tat. I quan va arri­bar la tru­cada en poc temps ens vam posar d’acord perquè em van fer veure que em volien de debò. I l’acord va ser sen­zill.

[Riu] Sé per què ho pre­gun­tes. L’esport d’equip mai és tasca d’una sola per­sona. Sem­pre es busca la recepta màgica i això no exis­teix, perquè la recepta màgica està feta de mol­tes coses peti­tes. Que hàgim gua­nyat tres par­tits seguits es deu a molts fac­tors: al com­promís de molta gent, a la dis­po­sició de la feina del cos tècnic i a l’orga­nit­zació que s’ha bol­cat perquè m’adaptés de manera ràpida. I quan sumes tots els ingre­di­ents, fun­ci­ona. Sem­pre queda millor l’èpica de la fórmula màgica, però la rea­li­tat no és així.

Sabia la plan­ti­lla que hi havia i l’experiència dels juga­dors. Jo vinc d’un pro­jecte en què han debu­tat molts juga­dors i evi­dent­ment això a vega­des implica un han­di­cap. Però no m’ho vaig plan­te­jar així, perquè les con­di­ci­ons eren les que eren: calia inten­tar millo­rar el pos­si­ble, com s’ha fet amb l’arri­bada d’en Mar­ti­nas [Geben] i en Pep [Bus­quets], però estic con­vençut que gràcies al seu temps amb Fotis Kat­sika­ris la seva experiència ha millo­rat.

No diré un no rotund perquè els clubs sem­pre estan oberts a ser millors. Fa anys que passa a la lliga que tot­hom té més de 12 juga­dors perquè el mer­cat cada vegada és més com­pli­cat i la com­pe­tició més exi­gent. Si la plan­ti­lla està oberta a millo­res? Com qual­se­vol plan­ti­lla. Però tinc els juga­dors que tinc i amb això ho farem tan bé com puguem.

Nosal­tres no estem eufòrics, el cos tècnic i l’staff sabem que hi ha feina a fer. Però volem que la gent esti­gui il·lusi­o­nada. I veure que la gent omple Fon­ta­jau i que la grada és pro­ta­go­nista és també la nos­tra raó de ser. Al final som gene­ra­dors de sen­ti­ments, i m’agra­da­ria man­te­nir això fins al final. Volem man­te­nir la il·lusió i que la gent se senti orgu­llosa de la nos­tra feina. Neces­si­tem el suport de la gent per acon­se­guir l’objec­tiu.

Sem­pre poso el punt de vista en l’imme­diat. I no penso en res més que el que ve demà. Els pro­jec­tes perquè crei­xin neces­si­ten salut espor­tiva, això queda clar. Però jo tinc posat el focus en la per­manència en la lliga Endesa i això passa pel carpe diem i per la imme­di­a­tesa, la imme­di­a­tesa i la imme­di­a­tesa.

Vull que l’equip s’iden­ti­fi­qui amb l’esforç col·lec­tiu, amb la soli­da­ri­tat, amb l’entrega, amb la lluita com­par­tida. Crec que són valors amb els quals s’iden­ti­fica la gent i que són impor­tants també per acon­se­guir objec­tius. I això remet a cada petita cosa: cada rebot, cada pas­sada, cada recu­pe­ració...

És una pro­fessió i ens hi dedi­quem perquè és la nos­tra forma de vida, però també té un com­po­nent de passió. El bàsquet és un reflex de la soci­e­tat i és evi­dent que la soci­e­tat ha can­viat: el que pen­sen els boo­mers com jo no és el mateix que pensa la gene­ració Z. I els caràcters dels juga­dors són iguals que els de la gene­ració que els toca viure en cada moment. Però crec que el com­promís va més enllà de l’escut i els colors, perquè el com­promís sem­pre és amb els com­panys que tens al cos­tat, amb l’afició i amb el club. En la meva car­rera sem­pre he cone­gut molts més com­pro­me­sos que mer­ce­na­ris.

Ser entre­na­dor pro­fes­si­o­nal és com­pli­cat. No tot­hom ho acon­se­gueix. Quan tenia 30 anys em va arri­bar l’opor­tu­ni­tat de ser pro­fes­si­o­nal, i estic con­vençut que, en cas de no haver arri­bat mai, hau­ria con­ti­nuat exer­cint de pro­fes­sor i entre­nant. La meva vin­cu­lació era enorme. Quan em va arri­bar la dis­jun­tiva vaig apos­tar pel bàsquet i el món m’ha por­tat aquí. És atípic estar tants anys en un club, i per això crida l’atenció. Però crec que és reflex de l’orga­nit­zació més que de la per­sona. Quan accep­tes que la vida és ser entre­na­dor pro­fes­si­o­nal també accep­tes el que això implica.

La meva mare va morir quan jo encara era entre­na­dor de l’Obra­doiro. Al men­ja­dor de casa hi tinc una foto on apa­reix ella abraçant-me per les espat­lles i plo­rant d’ale­gria després d’acon­se­guir la sal­vació. N’estic segur que seria feliç de veure’m aquí perquè els meus pares van viure molts anys a Bar­ce­lona, la meva ger­mana va néixer a Ripo­llet. Van haver de tor­nar a Galícia, però Cata­lu­nya sem­pre ha sigut pre­sent a casa meva. Van ser una família més que als anys 60 es va anar a bus­car la vida a Bar­ce­lona. I quan vaig venir a Girona sens dubte em va venir al cap que estava fent el mateix camí que van fer ells: venir a Cata­lu­nya a tre­ba­llar. Sens dubte hi ha un com­po­nent afec­tiu molt impor­tant.

Quan vaig tre­pit­jar altre cop una pista de bàsquet, i em vaig posar les vam­bes i la des­su­a­dora, vaig sen­tir que aquí és on soc feliç. Miro el pavelló de Fon­ta­jau buit a vega­des, m’agrada fer-ho, perquè quan tre­pitjo el par­quet tinc molt clar que aquest és el lloc al qual per­ta­nyo.