Les tres vegades que Las Palmas, la capital de l’illa de Gran Canària, ha estat seu de la copa, hi ha hagut un finalista català. Malauradament, només en la darrera, el 2018, el campió va ser del país. El Barça, dirigit pel veterà Svetislav Pesic, acabat de fitxar onze dies abans arran de la destitució de Sito Alonso i que encetava una segona etapa al club després d’haver-lo dut al capdamunt amb la somiada copa d’Europa del 2003 al Palau, va esmicolar els pronòstics i va derrotar el Madrid en la final (92-90). L’ara repudiat i jugador del Leyma Corunya Thomas Heurtel va ser l’MVP. La final del 2015 se la va endur el Madrid contra els blaugrana (77-71) i l’any 1990, la Penya havia caigut contra el CAI Saragossa per 76-69.

La novetat d’aquella copa 1990 va ser la instauració del MVP, que va recaure en Marc Davis (CAI Saragossa). Tres edicions abans, el 1987, a la veïna Santa Cruz de Tenerife, la copa havia estrenat el format actual de vuit equips que ha fet sort i s’ha instaurat en altres esports per la seva teòrica imprevisibilitat. A partir de demà, el Barça, la Penya i el Baxi Manresa lluitaran per mantenir la tradició de finalista amb accent obert per lluitar pel segon títol català a la capital canària.

En el bàsquet modern gairebé sempre guanyen el Barça (27 títols) i el Madrid (29) –catorze de les quinze últimes edicions, amb l’Unicaja campió a Badalona el 2023–, però la percepció generalitzada és que la copa és una festa que, malgrat el domini de blancs i blaugrana, ningú no es vol perdre. L’ACB es va constituir en organitzadora el 1984 amb títol del CAI Saragossa de Kevin Magee contra el Barça. Les altres campanades sonades dels últims quaranta anys les van donar el mateix Saragossa el 1990, l’Estudiantes el 1992, l’històric Baxi Manresa de Xixi Creus del 1995 i el València de l’ara conseller d’Esports Berni Álvarez, reputat triplista, el 1998, amb Nacho Rodilla d’MVP. La Penya amb vuit títols i el Baskonia, amb sis, transcendeixen l’àmbit de les sorpreses.