El públic de l’audi­tori era divers, com diver­ses són les moti­va­ci­ons que duen una cin­quan­tena de per­so­nes a pre­sen­tar-se un dilluns plujós de març en una tro­bada amb la juga­dora de l’Uni Girona Ain­hoa López i l’exju­ga­dora i mem­bre del cos tècnic Laia Palau. Una acti­vi­tat impul­sada per l’enti­tat bancària que patro­cina el pri­mer equip de Lliga Feme­nina, Cai­xa­Bank, que gene­rava un espai de tro­bada entre usuàries de l’Onco­lliga Girona, el grup Iris de Figue­res, afi­ci­o­na­des, i cli­en­tes i tre­ba­lla­do­res de l’enti­tat. I com mol­tes vega­des passa també a la vida, hi va haver un gir de guió i una con­versa emmar­cada en l’anual rei­vin­di­cació de la igual­tat en l’esport –que surt a pas­se­jar cada vegada que s’apropa el 8 de març amb grans rei­vin­di­ca­ci­ons que sovint es dis­si­pen quan es gira la fulla de l’agenda– ahir també va can­viar de rumb.

Al cap de trenta minuts de diàleg envers l’evo­lució de la indústria del bàsquet, la rei­te­rada recla­mació de més inversió per garan­tir el crei­xe­ment de l’esport perquè les dones també es puguin pro­fes­si­o­na­lit­zar i la posada de l’accent en els pri­vi­le­gis i la con­ca­te­nació de cir­cumstàncies que per­me­ten a una de les 138.267 per­so­nes que tenen una llicència feme­nina (dades de la Fede­ració Espa­nyola de Bàsquet, 2024) entrar en l’exclu­siu cer­cle de con­ver­tir-se en una de les 150 juga­do­res de la màxima cate­go­ria del bàsquet femení, hi va haver una pre­gunta. Una d’aque­lles pre­gun­tes que gene­ren petits espais de silenci. “Què t’ha ense­nyat, el càncer?”, la ver­ba­lit­zava una assis­tent, que alhora com­par­tia amb el públic el seu diagnòstic de metàstasi i volia conèixer el parer d’Ain­hoa López, que va superar un lim­foma de Hodgkin. I López res­po­nia: “N’he après mol­tes coses. Crec que el que més m’ha ense­nyat és a valo­rar el pre­sent. No ens parem a pen­sar ni agrair el que tenim, és ine­vi­ta­ble tenir expec­ta­ti­ves i plans de futur, però això no et pot fer obli­dar el que vius ara. És molt difícil, vaig tenir el càncer amb 24 anys i aquest estiu també va ser com­pli­cat, i és clar que pen­ses en la mort... I aprens a valo­rar el moment pre­sent i a ser rela­tiu amb allò que et passa.”

I el públic, sobirà, va con­ti­nuar amb la pre­gunta d’una jove que com­par­tia un neguit: “Jo jugo a bàsquet i enguany m’he can­viat d’equip, acabo d’arri­bar a Girona, feia molts anys que estava a l’equip del poble... I bé, crec que ho vull dei­xar. Us ha pas­sat?” I ara qui res­po­nia era Laia Palau, alçant la mà i fent el gest d’ajun­tar les pun­tes dels dits: “Així de vega­des! Tia, no ho dei­xis. Tia, és que el bàsquet és molt guai. Et dona l’opor­tu­ni­tat de tenir col·legues i anar a fer cer­ve­ses, això es fa en equip. Et sents sos­tin­guda i això és molt guai. Per tant, ves, juga i crea vin­cles.”

La vida li va robar el pro­ta­go­nisme al bàsquet en una jor­nada que va posar punt final dei­xant clar que siguis estu­di­ant, espor­tista d’elit o jubi­lada, ningú pot esca­par dels par­tits en què cal jugar amb rivals que plan­te­gen rep­tes que cal afron­tar. I pot­ser pre­ci­sa­ment per això és més relle­vant que mai la frase del poeta Joan Mar­ga­rit: “La vida té el sen­tit que tu hi vul­guis donar.”