Vint anys de l’Uni i 10 anys de la primera lliga. D’una dècada enrere només Pere Puig –director esportiu– i Roberto Íñiguez –entrenador– ocupen la mateixa posició. I l’ara preparadora física Anna Jòdar era una júnior amb presència testimonial al parquet. Ni els periodistes que segueixen l’equip són els mateixos. La lliga 2014/15 va trencar motlles perquè, extingits l’UB Barça i el Ros Casares i decadent el Rivas, l’Avenida tiranitzava les competicions FEB. Fins que l’Uni va tenir l’encert de posar l’equip en mans de Ramon Jordana –que va implantar unes bases molt sòlides– i un segon encert substituint-lo per Roberto Íñiguez, resident a Girona amb el seu fill Pablo, que jugava a Montilivi. Roberto va descomprimir una plantilla estressada, va liquar l’essència de Jordana i la va aplicar a una (aparent) utopia. No va perdre cap partit (11-0) i es va carregar la jerarquia establerta. Aquell títol i l’aterratge immediat en l’Eurolliga van marcar una inflexió: 10 anys més tard l’autèntic valor del projecte gironí és que s’ha sabut mantenir en l’elit malgrat les envestides de Salamanca, València i Saragossa. I l’estímul d’un equip competitiu ha reforçat les arrels socials d’un club imprescindible.

La lliga 2014/15 va arrencar el bull a Würzburg. El 18 d’abril l’Uni va obtenir el dret de conquerir-la guanyant 70-85 a Salamanca. L’entrenador local, Alberto Miranda, no tenia el dia: Jordana i Kuktiene (9/13 triples entre totes dues) trinxaven la defensa zonal que el tècnic mantenia amb obstinació. El bodycheck, recurs habitual de l’Avenida en els dos últims quarts, va fer tard. Com ha canviat el bàsquet: l’Uni la va fer grossa amb Jordana, Chambers, Ibekwe, Kuktiene i Gidden traient la llengua (entre 30 i 38 minuts en pista). Totes –i Carbó, Freixanet i Babkina, les altres que van jugar– ja estan retirades.

Ja hi havia indicis positius des d’abans del matx. L’escalfament també proporciona informació de l’estat d’ànim d’un grup. A Salamanca, Jordana ballava, Ibekwe somreia i el llenguatge corporal de tothom comunicava una distensió responsable. “Pere, tinc bones sensacions”, li vaig dir al director esportiu en un missatge.

A Salamanca, no s’hi havia de tornar, i la manera era guanyar el primer assalt. Ni els més optimistes comptaven poder endur-se la lliga en un hipotètic desempat. Tampoc Roberto Íñiguez, com m’admetia a la nit mentre intentàvem abaixar pulsacions al rebedor de l’hotel. Va ser una vesprada llarga, de prendre consciència que aquella gran gesta necessitava una rúbrica. Íñiguez, el seu germà –vingut des de Vitòria–, a estones l’estimat delegat Vicenç Bordas, i un servidor, que era l’únic periodista gironí. “Al club, li he demanat normalitat, conservar les rutines habituals. Res extraordinari. Hem de fugir de la sobreexcitació”, reflexionava el tècnic. Qüestionava l’ordre imperant l’equip d’un club jove, atípic, que no havia assegut cap directiu a la llotja de Würzburg i que arribava al pavelló abans del partit en un parell de furgonetes de lloguer amb el delegat i la fisioterapeuta al volant.

Va arribar Sant Jordi i, a banda de 5.200 gironins que tibaven les costures de Fontajau, tothom qui va voler va veure per televisió com l’Uni arrasava novament el rival (72-54) i recuperava l’autoestima d’una ciutat i una afició que –posem-hi context– no feia tant que havia assistit impotent a la desaparició del CB Girona i del Sant Josep amb la corresponent càrrega de melangia i de deutes. L’Uni ho va regirar tot.