El 10 d’abril del 2015 era a la grada de Fontajau. Era una de les 5.000 ànimes que van empènyer l’equip a assolir una fita inesperada –admetem-ho!– i que van xalar d’aquell moment tan especial. La consecució del títol era la culminació d’un llarg procés a la demarcació de Girona, i en especial a la ciutat. D’una lluita que van iniciar fa moltes dècades uns pocs il·luminats que creien que el bàsquet femení podia néixer i créixer a casa nostra, en un moment cru per a l’esport femení. D’unes persones perseverants que van posar les bases d’un model de formació propi, que de mica en mica va guanyar en ambició i en constància, i que va permetre a Girona fer-se un lloc entre els importants, quan tot allò que sobrepassava l’àrea metropolitana de Barcelona era menystingut. D’aquest model en van sortir grans jugadores i reconeguts entrenadors i entrenadores. I d’aquest model beu, sens dubte, l’Uni Girona, que s’ha acabat convertint en l’estendard de tot aquest aprenentatge acumulat.

I aquell 23 d’abril del 2015 tot el bàsquet gironí es va fer partícip d’aquella victòria i d’aquell títol. Perquè l’equip traspuava molta catalanitat i molt gironisme. Perquè l’orgull del club radicava en això: que des de Girona es podien assolir grans fites. Que la territorialitat és diversa però que el talent no s’acumula només a la centralitat. Amb modèstia i pocs recursos, sí. Però aquesta és la gran grandesa de l’Uni. Que no renega d’on ve, sinó que en fa gala. I que, 20 anys després del seu naixement, continua amb el mateix esperit, amb els contratemps i maldecaps que això genera. I, malgrat això, no hi renuncia.

Aquell 23 d’abril del 2015, l’Uni va obrir de bat a bat la porta de les oportunitats en el bàsquet femení. Posava fi a la dictadura dels poderosos i animava la resta a treballar intensament i amb constància si volien pujar al carril del tot és possible. Aquell 23 d’abril, l’Uni va posar la pedra definitiva per convertir-se en un dels grans i des de llavors la seva trajectòria ha estat ascendent, com a creixement de club i de professionalització. Amb moments eufòrics i també de gran decepció. Amb greus problemes de gestió, també. I aquí cal incidir-hi més. Perquè no sé si mai es valorarà prou el que han aconseguit els seus impulsors. Molts dels quals hi eren fa 20 anys i segurament hi seran uns quants més. Més enllà de copets d’ànim, l’Uni necessita un suport real i urgent. I és de justícia, per tot el que ha representat en l’àmbit esportiu, per tot el que ha assolit i pel renom internacional que té. I per la batalla que ha hagut d’afrontar sempre i de manera reiterada contra l’esport masculí. Una batalla de la qual no ha fet una guerra però sí una disputa de dignitat. I com se l’ha guanyat! I per molts anys!